Un pub i una cervesa amb nom d’entrenador: així és el nou germà de l’Espanyol

BurnleyA tres quarts d’hora de Manchester, en un trajecte en tren entre prats de pastura i poblets de postal, es troba Burnley, el municipi més petit de la Premier League. Amb menys de 80.000 habitants i sense cafeteries d'especialitat, passa inadvertit als turistes que visiten el nord-oest d'Anglaterra. De fet, ni tan sols té estatus de ciutat perquè no té catedral: és una town. El que sí que té són pubs. El més famós de tots és The Royal Dyche, a mig camí entre l'estació i el camp de futbol. Els dies de partit està ple com un ou.

"Abans es deia The Princess Royal, però quan ens vam classificar per a Europa li vam posar el nom de l’entrenador Sean Dyche", diu una de les cambreres, que com gairebé tots els seus clients duu un gallaret vermell a la samarreta; és el remembrance poppy que recorda els soldats i civils britànics morts en temps de guerra. El preu de la cervesa, un indicador sempre fiable, confirma que Burnley no és Manchester. Les pintes de real ale, un estil tradicional anglès, costen 2,8 lliures, gairebé la meitat del que valen a la ciutat veïna. Del sostre del local pengen samarretes del club i etiquetes antigues de cervesa; una d’elles amb la cara de Dyche, a qui van acomiadar el 2022, després de deu anys a la banqueta.

Un nord-americà a Burnley

Alan Pace coneix el Royal Dyche. "No és el típic propietari que controla el club des d’un altre país. Ell viu aquí, i li agrada molt barrejar-se i parlar amb els seguidors als pubs i a la Fan Zone. És molt popular entre l'afició", comenta el Sam, un seguidor claret que, tot i el fred que fa a la tardor a Burnley, porta pantalons curts per ensenyar l’escut del club que té tatuat al bessó. Com ell, part de la massa social veia amb recel l'aterratge d'un nord-americà a un club tan local com el Burnley, que fins que ALK Capital va comprar-lo el 2020 sempre havia tingut propietaris vinculats al territori.

"Han canviat coses, però era necessari. Se'l veia com un club una mica antiquat, amb una plantilla amb futbolistes principalment anglesos. Ara es busquen jugadors de fora, que són més barats, i hi ha un desig d'apropar-lo al mercat nord-americà, sobretot amb J.J. Watt. Però, en essència, el Burnley continua sent un club tradicional, autòcton i autèntic de Lancashire. Això no canviarà mai", exposa sobre l’evolució de l’entitat Matt Scrafton, periodista del Burnley Express.

Turf Moor: un viatge al passat

A Alan Pace se li ha qüestionat la venda d'alguns jugadors i la fórmula a través de la qual va adquirir l'entitat, una compra palanquejada –es va finançar l’operació amb el mateix deute del club–. El que ningú discuteix és que ha invertit molt, especialment a Turf Moor, l'estadi on juga l'equip des del 1883 –és el més antic de la Premier– i que abans de la seva arribada estava força deteriorat. Tot i les millores, no és el prototípic camp modern, amb totes les comoditats però sense mística. Turf Moor traspua història. És british com ell sol, un viatge al passat, tot el que un s'imagina quan pensa en un partit de la Premier dels 90. Passa el mateix amb els aficionats: un tackle o un córner a favor se celebra quasi com un gol. I el fuck es diu sense parar. Així i tot, l'ambient és profundament familiar. D'avis a nets i de pares a fills. En això, recorda molt l'Espanyol.

Ubicat en una zona residencial amb les típiques cases adossades angleses, de maó de color ocre i finestrals blancs, a l’estadi hi caben 22.000 espectadors, quasi un terç del poble. Està format per quatre graderies metàl·liques, totes diferents i molt escarpades, que no estan connectades entre si; les cantonades estan obertes, per això hi corre tant de vent: fa un fred que pela a Turf Moor.

Des de la part de dalt de la North Stand, la tribuna més alta, es veu el cel sempre gris de Lancashire i l'skyline del municipi: teulades de pissarra i xemeneies d'antigues fàbriques, record del passat tèxtil i la tradició proletària de Burnley. El poble va ser un pol important durant la Revolució Industrial, que va néixer en aquell mateix comtat. També va ser cabdal per a la instauració del professionalisme al futbol, després que els clubs obrers del nord d'Anglaterra s'enfrontessin amb els dels nobles de Londres. A la façana principal de l'estadi hi ha una placa que recorda que el Burnley és un dels fundadors de la lliga anglesa, que ha guanyat dues vegades (1921 i 1960). Des de fa uns mesos, és família d'un altre històric, en aquest cas de la lliga espanyola.

El primer Espanyol-Burnley de l'era Alan Pace

"M'agrada que tinguem relació amb l'Espanyol. Ens en podem beneficiar tots dos. Per ara, ja els hem cedit Koleosho", comenta l'Steve, un senyor de 70 anys que des de fa més d'una dècada regenta al mercat del poble una parada especialitzada en col·leccionisme del Burnley. El principal temor de l’afició és que Pace descuidi el seu club per centrar-se en l'Espanyol. D’entrada, té previst passar entre dos i tres dies a la setmana a cada lloc, tal com va explicar en una trobada amb els socis clarets.

"En les famílies cada germà és diferent. Són dos clubs completament independents, però hi haurà sinergies. No hem portat gaire gent de Burnley a Espanya –només Bradley Spiby i Antonio Dávila– perquè cada club operarà pel seu compte", va exposar en la seva presentació oficial a l’RCDE Stadium Pace, que fins i tot ja sap com resoldria una hipotètica coincidència dels seus dos clubs a Europa. També va deixar caure que es jugarien amistosos entre ells. Ja n’hi ha un de confirmat: es disputarà en la categoria sub-14 al torneig 1900 Cup, que organitza a la seva ciutat esportiva l’entitat blanc-i-blava per Setmana Santa. Serà el primer enfrontament de la història entre el futbol base periquito i el Burnley, l’últim romàntic de la Premier que ara és germà de l’Espanyol.