Una rivalitat que compleix cent anys

BarcelonaLes hostilitats entre el Barça i el Madrid han viscut centenars de capítols. Dècades de pugnes per erigir-se com a referents, intentant conquerir el món. Això ja ho han aconseguit, però tot té un abans i un després. Un dia que ho va canviar tot i que va portar els dos clubs a una lluita frenètica sense concessions per fer el cim. Però, allà dalt, mai hi haurà lloc per a tots dos.

El primer partit entre els dos gegants, aleshores clubs amateurs, data del mes de maig del 1902, en l’anomenada Copa de la Coronació d’Alfons XIII. Somriures i bon ambient, aplaudiments i admiració. Un primer duel que en cap moment va donar indicis de la rivalitat futura. Un acte de presentació, una preestrena amb catifa vermella. El Madrid, que havia sigut fundat tan sols feia dos mesos, va rebre el Barcelona gairebé amb devoció en un hipòdrom ple de gom a gom amb dues mil persones. Van guanyar els catalans 1-3, amb dos gols d’Udo Steinberg i un de Joan Gamper. Durant els anys següents va haver-hi amistosos però tot va canviar ara fa cent anys. Entre el març i l’abril del 1916 es van disputar les semifinals del Campionat d’Espanya i aquí és on la rivalitat del Barça i el Madrid va néixer, on va començar tot.

El context de l’època donava clarament com a favorit l’equip blaugrana i, lluny de la diplomàcia i l’eufemística actuals, jugadors i periodistes mostraven els seus pensaments. “Qui prefereix vostè a la final?”, preguntava un redactor de la revista esportiva de l’època, Foot-Ball. “La Reial Societat, pel seu joc”, responia l’integrant del planter barcelonista Tiago. Sens dubte eren altres temps, però aviat canviarien.

El 26 de març, al camp del carrer Muntaner de Barcelona es va disputar el primer partit, que va donar per bo el pronòstic: 2-1 per als blaugranes. “No ens ha sorprès aquesta victòria, la donàvem per descomptada”, es podia llegir a Foot-Ball. El triomf hauria pogut ser més ampli, segons el setmanari: “La providència i el referée es van obstinar a protegir-los [al Madrid]”. Compartia opinió El Mundo Deportivo : “Aguirreche, pitjor no és possible, la seva actuació va perjudicar el Barcelona en un alt grau”. Poca cosa, si tenim en compte el que va passar als partit següents.

Escàndol a Madrid

La semifinal es va traslladar a Madrid, no sense deixar pel camí dos jugadors barcelonistes. Santiago Massana, capità de l’equip, i Vinyals es van quedar a Jadraque, província de Guadalajara. Per motius laborals havien agafat un altre tren, que precisament va patir un accident que els va impedir arribar a temps a la capital d’Espanya. El Barça va saltar al camp amb nou jugadors, al cap de poc va entrar Costas i després d’uns quants minuts, amb 0-1 al marcador, l’onze blaugrana el va completar Paco Bru, exjugador barcelonista que hi havia viatjat com a periodista. Surrealista des de la perspectiva que donen cent anys d’història. Bru fins i tot va signar telegrames amb la crònica del partit que es van publicar al diari La Tribuna de Barcelona. Un partit marcat pel hat trick d’un davanter anomenat Santiago Bernabéu, que amb el temps es faria famós amb una corbata, a la llotja. El primer gol, per cert, va ser de penal... i no seria l’últim. Resultat final: 4-1 per als madrilenys al camp del carrer O’Donnell i davant de 10.000 espectadors. L’ombra de l’àrbitre s’allargava com a excusa en l’entorn barcelonista. “ Off-side al segon gol” reclamaven a Foot-Ball ; en canvi, El Mundo Deportivo demanava autocrítica: “Sense conjunt no es pot guanyar. Amb suplents o sense suplents s’hauria hagut de guanyar”.

A Foot-Ball es publicava una conversa amb el senyor Badosa, aleshores integrant de la Federació Catalana, que deia que el partit havia d’arbitrar-lo el col·legiat Sócrates però que, després que dimitís, va ser el col·legiat Montero qui va governar els designis del partit, “molt del gust” del Madrid.

Berraondo entra en escena

En aquells partits van néixer els retrets i l’odi esportiu que es va fer fort en una terra fèrtil arran de la rivalitat històrica entre les dues ciutats. “A l’àrbitre li van tirar una pedra i un altre culte català va dir: algú en sortirà amb el cap trencat”, explicaven al diari La Tribuna de Madrid. Des d’ El Correo Catalán no van trigar a censurar aquest comentari, i van dedicar unes paraules al periodista madrileny en qüestió: “Mai s’havien vist unes línies tan repugnants i violentes, un falsejament dels fets tan evident i una incitació més descarada a l’atemptat”. Ho rematava La Tribuna de Madrid, fent al·lusió al “ publiquito ” barceloní: “del més dolent, el pitjor”.

Amb la tensió i l’expectació en augment es presentava el partit de desempat al mateix escenari madrileny. Després dels noranta minuts, empat a quatre; al final de la pròrroga, 6-6 al marcador, l’empat amb més gols de la història del clàssic. I és aquí quan apareix el primer protagonista, l’iniciador d’una llarga llista de noms que, per una banda o per l’altra, han sigut assenyalats per la polèmica: el col·legiat de Sant Sebastià Ángel Berraondo, excapità i posterior entrenador del conjunt madridista. I aquell 13 d’abril del 1916, també l’àrbitre d’aquell duel decisiu.

El balanç de la polèmica van ser tres penals a favor dels madridistes, un gol anul·lat per fora de joc al blaugrana Alcántara i el primer gol de la pròrroga concedit a Bernabéu, que segons El Correo Catalán es va executar il·legalment amb la mà. De les tres penes màximes, dues les va aturar Luis Bru -que no era familiar de Paco Bru-. Les cròniques de tots els diaris van coincidir a lloar l’actuació del porter. “Arxiextrasuperior”, “Arxicolossal” i El Mundo Deportivo que afirmava que “al porter no se li han d’atorgar elogis perquè no se li donarien els que s’ha guanyat en aquest partit”. Sens dubte, l’estètica, la tècnica i l’execució d’aquella època no tenen res a veure amb el futbol modern. Com a exemple, el segon gol del Madrid, el primer dels quatre que va marcar Bernabéu i que així narraven a El Mundo Deportivo : “Bru atura una pilota però com que la reté massa estona dóna temps que se li tirin a sobre els davanters, que el fan entrar a la força amb la pilota dins la porteria”. El límit de la falta era molt més lleu en aquella època.

El final de l’eliminatòria

Encara sense vencedor, la semifinal es va veure abocada a un altre partit agònic, el 15 d’abril, amb el mateix escenari i protagonista: Ángel Berraondo. Resultat de 2-4 per al Madrid amb pròrroga. De nou, els barcelonistes van protestar dos gols per fora de joc, el tercer denunciat amb clarividència per a El Correo Catalán : “ Off-side més clar que l’aigua destil·lada i malgrat els senyals del jutge de porta que van advertir de l’error”. Cas omís de Berraondo. Entre els dos gols, un altre penal aturat per Luis Bru, a qui durant el quart gol van agafar de la samarreta, fet que va facilitar el gol madridista.

Quan faltaven dotze minuts, enduts per la indignació i la frustració de sentir-se maltractats, el capità del Barça, Santiago Massana, va decidir que els seus companys d’equip abandonessin el camp davant del que consideraven una terrible injustícia perpetrada pel col·legiat basc. “Estic fart de patir equivocacions, el jutge de línia li ha assenyalat dos off-sides, un ha sigut gol i Berraondo ni cas”, va explicar Massana en declaracions recollides a Foot-ball. Després d’aquell esperpèntic final, els integrants del Barça van ser sorpresos pels seus aficionats al baixador de Passeig de Gràcia. Aclamats i victorejats. Un nom, un càntic per sobre de la resta: Bru!

Mentrestant, els diaris de Madrid jutjaven els fets amb un punt de vista diferent. “Lleial, noble i honrosa victòria del Madrid FC”, deia l’ Abc, mentre que El Heraldo qualificava d’“estupend i magistral l’arbitratge del descomunal Berraondo”. Després de 408 minuts i 26 gols es va inaugurar una rivalitat que aniria seguida d’una concatenació de polèmiques i disputes al llarg de cent anys. El Madrid, curiosament, perdria la final amb l’Athletic de Bilbao per 4-0, en un partit dirigit pel català Paco Bru, que era periodista, exjugador i també àrbitre. Un dels testimonis d’una història de dos grans equips entrellaçats, que es busquen i es troben i, per tant, viuen d’això. Sempre al límit, deixant-se portar pels seus colors i guiats per l’emoció, deixant gairebé sempre en un segon pla la raó.