ESPANYOL
Esports 26/01/2016

Duarte segueix les passes d'una llegenda de l'Espanyol, Ricardo Saprissa

El defensa té dues nacionalitats a Centre Amèrica, com Saprissa, gran jugador dels anys 20 i 30

Toni Padilla
4 min
Ricardo Saprissa

BarcelonaEl fitxatge d'Óscar Duarte recupera el pont entre l'Amèrica Central i l'Espanyol, un pont que va ser molt important fa dècades. Duarte, nascut al país amb possiblement menys tradició futbolística de la regió com és Nicaragua, on mana el beisbol, té passaport de Costa Rica doncs va arribar a aquest país amb 20 anys per reunir-se amb la seva mare, que ja hi treballava. El nou defensa de l'Espanyol té els dos passaports i de fet, va ser rebut per centenars de persones a l'aeroport de Managua, a Nicaragua, quan va tornar-hi després de convertir-se en el primer nicaragüenc en jugar un Mundial, el 2014. Però el va jugar amb Costa Rica, la selecció amb més tradició a l'Amèrica Central.

Duarte serà el tercer jugador d'aquesta regió al'Espanyol. Tres mexicans, de l'Amèrica del Nord, hi han jugat abans, però feia molt que no ho feia algú de l'Amèrica Central. Parlar d'aquesta regió i l'Espanyol es fer-ho d'un home que com Duarte, va tenir diferents passaports i nacionalitats, entre elles la 'El Salvador, on va néixer, i la de Costa Rica, on va morir: el gran Ricardo Saprissa.

A Costa Rica de fet, el gran clàssic de la lliga local és aquell entre el Deportivo Saprissa i la Liga Deportiva Alajuelense. I el Saprissa porta aquest nom en honor a Don Ricardo Saprissa, un dels personatges més interessants de l'esport de Centreamèrica i Catalunya. Precisament en aquest club, seria on Duarte començaria a despuntar, ja que el va reclutar amb 13 anys. Nascut al Salvador l'any 1901, fill dels catalans Josep Saprissa i Carme Aymà, era un jove de casa bona que va encarnar l'ideal d'sportsman d'inicis del segle XX i que brillava en diferents esports sense cobrar ni un duro.

Don Ricardo Saprissa va estudiar arquitectura a Barcelona, on va fixar la residència després de la mort del seu pare i on va regentar després un negoci de roba a l'avinguda Sarrià. Durant els darrers anys del segle XIX i inicis del XX era molt normal que famílies catalanes que havien marxat a fer fortuna a l'Amèrica Central enviessin els seus fills a estudiar a Barcelona. Com Saprissa, qui s'hi va quedar més.

Saprissa va convertir-se en un dels esportistes més populars de la Barcelona dels anys 20: campió d'Espanya d'hoquei sobre herba amb el Polo, tenista d'èxit (campió d'Espanya, membre de l'equip espanyol de la Copa Davis i olímpic als Jocs de París del 1924) i, per sobre de tot, jugador de l'Espanyol, amb qui va guanyar la famosa final de l'aigua de Copa del 1929 a Mestalla. Durant 10 anys va ser un referent de l'equip blanc-i-blau, en el qual va arribar a ser capità i va protagonitzar partits històrics com aquell derbi de la calderilla, suspès el 1924 pel llançament de monedes del públic del Barça després d'una topada entre Saprissa i Paulino Alcántara.

Amb 30 anys Saprissa va marxar a Costa Rica per dedicar-se al tèxtil. Encaparrat a seguir vinculat al futbol, va acabar sent seleccionador nacional dels ticos i esdevenint el padrí d'un club de futbol fundat el 1935: el Deportivo Saprissa, que inicialment vestia amb els colors del Reial Club de Polo per desig d'un Saprissa que va posar la primera pedra de l'estadi de l'equip morado, que porta el seu nom. Anys més tard, l'Espanyol el designaria president d'honor.

Catalans a Costa Rica

De fet,la història de Costa Rica i la història de Catalunya té molts noms en comú. Per exemple, aquell de Josep Figueres i Ferrer, fill d'immigrants d'Òs de Balaguer, qui va ser president de Costa Rica en tres períodes parlant català a casa. Aquest polític va ser un dels responsables del fet que Costa Rica no tingui exèrcit, deixant un record seguit pels seus familiars, ja que un dels seus fills també seria President de l'estat i la seva néta, Christiana, és la Secretaria Executiva de les Nacions Unides pel canvi climàtic.

A finals del segle XIX i inicis del XX, molts catalans van deixar una Catalunya on no sempre hi havien oportunitats per obrir-se a camí a una terra, Costa Rica, on calia l'arribada d'emigració. Els catalans van destacar en aquest procès, creant diaris, negocis i 5 de les 7 primeres impremtes del país. Al futbol també van ser claus, gràcies a la feina de Saprissa. I d'altres personatges.

Alejandro Morera, amb el Barça dels anys 30

Morera, el rival

Si el Saprissa juga en un camp amb nom d'exjugador de l'Espanyol; el rival, l'Alajuelense, juga en un camp amb nom d'exjugador del Barça: Alejandro Morera. Va ser precisament Saprissa qui va recomanar a l'Espanyol que fitxés aquest davanter el 1933, però el club blanc-i-blau no va ser prou ràpid i Morera va acabar al Barça, on va marcar 63 gols en 76 partits entre el 1933 i el 1935. Morera, que les va passar magres per tornar a casa amb l'inici de la Guerra Civil (va perdre tots els seus estalvis), va seguir fent gols amb l'Alajuelense fins que va penjar les botes i es va dedicar a la política. Va morir el 1995, quatre anys després que Saprissa, i, per desig de la família, el seu cor es va enterrar en una urna sota la tribuna de l'estadi que porta el seu nom.

Durant molts anys de fet, el President de la Liga Deportiva Alajuelense va ser el sabadellenc Josep Llobet, qui poc abans de morir va regalar als seus 18 nets la samarreta del Centre D'Esports Sabadell, l'altre equip de la seva vida. Llobet, empresari d'èxit d'una família catalana que va fer fortuna a Costa Rica, va presidir el club durant anys en que guanyava títols nacionals i internacionals. Presidint una llotja d'un estadi amb el nom de Morera, exjugador del Barça.

Morera va coincidir a Barcelona amb José Quesada, un altre jugador de Costa Rica recomanat per Saprissa que si va jugar a l'Espanyol, entre els anys 1934 i 1936, marcant tres gols en 14 partits. Amb l'inici de la Guerra Civil va tornar a Costa Rica.

stats