BARÇA

L’estranya sonoritat del Camp Nou

Luis Enrique va beneir al final del partit un gol nord que no va defallir, però que pràcticament no va connectar mai amb la resta del públic

Javier Tebas va ser capaç d’unir el barcelonisme durant uns segons. Encara sort. L’escridassada al president de la Lliga al minut 12 va ser un dels pocs moments del partit en què el Camp Nou va bategar fort, a l’uníson des de les quatre parets imponents de l’estadi. Només en els crits contra Tebas, i òbviament en el gol de Rafinha i en el canvi de Luis Suárez, el Camp Nou -tradicionalment una plaça més d’“ais” neguitosos que crits devots- es va fer escoltar. Durant la resta del partit l’estadi va respirar endormiscat, amb un silenci generalitzat estrany que només trencaven els crits dels 800 fidels de l’Espai d’Animació.

Certament l’equip no va acompanyar gens. El d’ahir contra el Granada va ser un tràmit d’iguals dimensions a les de l’assemblea per a Bartomeu. Com si a tothom li fes mandra la visita del cuer. Tot i que hi havia 83.000 persones, hi va haver moments de silenci sepulcral, amb el remor constant de fons de la bombolla creada al gol nord. Un exemple: a la tercera graderia de la llotja s’escoltaven els crits de “guapo” que llançava una jove des de la primera graderia del gol sud a Sergi Samper. I no, no era enmig de cap minut de silenci.

La musicalitat va ser estranya ahir. Potser accentuada pel fet d’encadenar l’assemblea amb el partit, dues realitats que sembla impossible que formin part de la mateixa cosa, dos mons allunyats que expliquen la dimensió i complexitat del Barça, a vegades pioner, a vegades ancorat al passat. Potser va ser l’atmosfera desfasada del Palau la que es va traspassar a l’estadi, endormiscant el personal. Ahir tot semblava un tràmit.

Luis Enrique va beneir al final del partit un gol nord que no va defallir, però que pràcticament no va connectar mai amb la resta del públic, com si juguessin un partit diferent. Durant moltes fases del partit semblava que l’afició hagués delegat en els 800 seguidors incansables tota la responsabilitat d’empènyer els jugadors. Ahir es van veure tres realitats ben diferents. Tres mons desconnectats que formen part, tot i que a vegades sigui impensable, d’una mateixa cosa.

Més continguts de