Manolo Santana, el tenista que va començar a jugar amb una cadira trencada
El madrileny, primer campió espanyol de Wimbledon, ha mort als 83 anys
BarcelonaLa història de Manolo Santana podria haver-se escrit en una novel·la de ficció. La d'un noi de classe molt humil que s'enamora d'un esport que, en aquella època estava reservat per a rics i que, lluitant contra tots els elements, no només aconsegueix fer-se un lloc en una classe social que no li pertocava, sinó que acaba sent el més gran de tots. El tenista madrileny, el primer espanyol a guanyar un torneig de Grand Slam, ha mort als 83 anys a la seva residència de Marbella. Patia Parkinson des de feia anys.
La passió pel tenis li va arribar de ben petit i per casualitat. Un entrepà en va tenir la culpa, el que es va descuidar el seu germà, que treballava d'aplegapilotes al club Velázquez. El petit Manolo va ser l'encarregat de portar-l'hi i –recordava– va quedar embadalit per aquell esport de la raqueta. Explicava que es va enamorar de la plasticitat dels jugadors, de l'elegància dels vestits... i que va fer-s'ho venir bé per tornar al club un dia rere l'altre. Però hi havia un problema: que era fill d'una família tan pobra que no podia ni permetre's el preu d'una raqueta. La solució? Fabricar-ne una amb una cadira trencada. I d'allà, a la glòria.
Nascut a Madrid el 1938, fill d'un electricista que va lluitar al bàndol republicà, era el petit de tres germans. Amb vint anys ja s'havia guanyat el respecte d'aquella Espanya que tot just vivia en l'equador del franquisme imposant-se en el campionat estatal del 1958. Seria el primer dels 72 títols que guanyaria al llarg de la seva carrera esportiva, repartits entre l'era amateur i l'era open. Quatre d'ells, de Grand Slam. I un, l'or olímpic del 1968 a Mèxic. A més, esclar, del barceloní Comte de Godó, que va aixecar en dues ocasions.
Una llegenda del tenis espanyol
En una època en què el tenis el dominaven els jugadors nord-americans i australians, i molt abans que aparegués el fenomen Rafa Nadal, Manolo Santana va arribar a ser el millor del rànquing el 1965. Un mèrit, però, que no li ha reconegut mai l'ATP, ja que aquest organisme tan sols té en compte els trofeus de l'era open (creada el 1968). Per tant, a les llistes oficials, la seva millor classificació és el 145è lloc, molt lluny del seu nivell real.
Santana havia tocat el cel amb els dits molt abans. Concretament, el 27 de maig del 1961, el dia que va guanyar el seu primer Grand Slam, el Roland Garros. Va derrotar l'italià Nicola Pietrangeli en un partit llarguíssim que va durar cinc sets. I, tres anys després, i novament contra el jugador italià, aconseguiria la seva segona corona a París. Després arribaria l'US Open, que s'adjudicaria el 1965 contra el sud-africà Cliff Drysdale. I finalment, el 1966, arribaria un dels guardons més importants de la seva carrera, el de Wimbledon, perquè amb aquella victòria contra Dennis Ralston posava punt final a una sequera de 12 anys sense que cap tenista europeu pogués guanyar el torneig estrella de les illes britàniques. L'únic Grand Slam que li falta és el d'Austràlia, però és que mai va arribar a disputar el torneig de Melbourne.
Sempre vinculat a l'esport
Ja retirat, Santana va seguir vinculat al món del tenis, sobretot com a entrenador i ambaixador de tornejos. Va ser capità de l'equip espanyol de la Davis durant nou anys, repartits en dues etapes, i va exercir de comentarista. Inclòs al Saló de la Fama del Tenis Internacional, la seva darrera tasca va ser la de director del Masters de Madrid, torneig del qual va ser nomenat posteriorment president d'honor.
