El miracle de l'otorrino català que volia ser campió del món

BarcelonaQuan una persona acaba de guanyar un campionat del món, agafa la moto i va directe a la feina sense passar per casa, un ja pot intuir que allò no és gaire normal. I si, a més, a la tarda es planta a Tarragona per jugar —i guanyar— un altre partit del Campionat d’Espanya, un torneig que va guanyar uns dies més tard, després de quatre hores de batalla a Florida, calor tropical i ni un minut de son, és que estem parlant d’algú fet d’una altra pasta.

Carlos Costa Bou, un barceloní a punt de fer seixanta anys, té una energia que faria enveja a més d’un adolescent. És metge otorrino, però podria passar per esportista d’elit. Acaba de coronar-se campió del món de tenis en la seva categoria sènior en un torneig duríssim celebrat el mes de maig a Palm Beach. “Hi he competit cinc vegades i per fi he guanyat”, celebra. Aquest cop no hi anava a provar sort, ni tan sols a gaudir del viatge. "Jo ja gaudeixo sempre, però a Palm Beach només hi anava a guanyar. Era l’únic objectiu", subratlla. I sí, ho va aconseguir.

El Campionat del Món +60, així com la resta de categories del tenis professional, és organitzat per la ITF (International Tenis Federation), la mateixa entitat que gestiona la Copa Davis i que regula els quatre Grand Slams. En edicions anteriors, Costa Bou havia jugat a Miami, Croàcia, Lisboa i també una altra vegada a Palm Beach. Havia jugat diverses semifinals. Ara, arribava la gran oportunitat de disputar la final.

Aquest cop el rival era Marcelo Ingaramo, un veterà argentí amb títols al seu palmarès. El partit va durar quatre hores, sota un sol implacable i una humitat del 90%. “Feia més de 30 graus. Va ser una pallissa física”, recorda. Però el seu entrenament va dur-lo pel millor camí. Per preparar-s’hi, en els últims mesos ha guanyat el Campionat de Catalunya +45 i s’ha entrenat amb jugadors més joves al Reial Club de Polo de Barcelona.

Un nen prodigi i un gir inesperat

Costa Bou va començar a jugar a tenis al club de Premià de Dalt. Ja destacava de ben petit i un conegut de l'expresident de la Federació Catalana de Tenis, Josep Ferrer Peris, va moure fils perquè el pogués provar al Barcino. “Un dia vaig anar-hi a entrenar, em van veure jugar i de seguida em van dir que els interessava”, relata. L’any següent ja competia al Campionat d’Espanya Infantil, on va perdre amb Jordi Bardou, més tard campió d’Espanya.

Encara que tot semblava indicar que el tenis podia ser el seu futur, ell no s’ho plantejava gaire i també volia estudiar. Tanmateix, va tenir l’opció d’intentar-ho. Entrenava amb Lluís Bruguera, pare del Sergi, campió català a Roland Garros a mitjans dels 90, i compartia pista amb Jordi Arrese, que anys després guanyaria la medalla de plata als Jocs Olímpics de Barcelona. Bruguera pare els va proposar passar un parell d’anys a la seva acadèmia per provar sort com a professionals.

Però just en aquell moment clau, amb divuit anys i el Campionat de Catalunya sota el braç, la vida va fer un gir inesperat: Costa Bou va patir un greu accident de moto: “Em vaig trencar la tíbia i el peroné. Vaig passar dos anys amb crosses”. El van operar, però la cama va quedar torta, amb una coixesa evident. “Patia d’una pseudoartrosi”, afirma.

El diagnòstic va ser desolador: “M’havien de tornar a operar, però em van dir que m'enguixarien sis mesos el genoll i que em quedaria tocat per sempre”. En Carlos va optar, doncs, pel mètode Ilizárov: un fixador extern que servia per allargar ossos i corregir deformitats, i deixava el genoll lliure. Fins llavors mai s’havia fet servir a Espanya.

“Va ser un èxit, però havia perdut dos anys. En tenia 21 i ja em podia oblidar de fer-me professional”, explica. Així doncs, va decidir acabar la carrera de medicina i treballar d’otorrino. El seu pare i el seu germà també han estat metges, i aquesta és una especialitat que a ell li agrada: “L’otorrinolaringologia m’agrada perquè es basa quasi sempre en fer diagnòstics molt visuals i ràpids”. Aquesta feina, sens dubte, s’adapta perfectament al seu caràcter actiu.

L’esport i la família van lligades

El metge amb ànima d’esportista no només viu per al tenis. També és un apassionat de la bici, l’esquí, l’escalada i fins i tot el parapent. “Sempre m’ha motivat superar-me i no parar mai. Soc actiu, competitiu i dormo poc. Ens hem de moure contínuament, estar bé físicament és importantíssim i gaudeixo de l’exigència i la dificultat”, explica.

Està casat amb la Lourdes, que comparteix aquesta passió pels esports. Ella ha estat campiona d’Espanya de natació i junts han viscut experiències úniques, com travessar els Pirineus esquiant. Ara ella navega pel mar. En Carlos ho tenia clar: “Volia una acompanyant a qui li agradés l’esport com a mi. Compartir aquestes experiències i encaixar tan bé amb algú és el millor que et pot passar”.

“Tinc dos fills, en Joan i la Carla. També dos culs inquiets. En Joan és un altre enamorat de l’adrenalina i dels esports… ara viu als Països Baixos i és instructor de salt en paracaigudes”, conclou el campió del món. El metge nascut a Barcelona no sembla tenir intenció d’afluixar. L’esport és una part essencial de la seva vida i no descarta tornar a competir al Campionat del Món.