Una tribuna amb firma

Sales de premsa austeres, de clubs humils, són prova de l’estima d’una comunitat cap als que relataven les glòries

Dilluns es compleixen set anys des que la sala de premsa de la Nova Creu Alta honora la memòria de Miguel Quereda, productor audiovisual i operador de càmera sabadellenc, mort d’un infart amb 44 anys. És apropiat que sigui al temple arlequinat, llar d’un club amb una personalitat genuïna, on s’homenatgi de manera permanent un professional de la comunicació: des d’aquest camp, de nom prou eufònic per servir de títol d’un disc, alguns dels millors periodistes esportius del país van enviar les seves primeres cròniques. I també és significatiu que el tribut es realitzés ja en un temps de palpable desprestigi de la branca esportiva de l’ofici, com a reconeixement als informadors que van exercir-lo sabent amanir la irrenunciable honestedat amb el pessic just de passió i sensibilitat local. En definitiva, no els que van caminar amb els passos més llargs, sinó els que van deixar les petjades més profundes. Al Barça, un club que s’afanya nerviosament per controlar el discurs que difon la premsa, la iniciativa de dedicar a Ricard Maxenchs l’espai on portaveus i entrenadors atenen els mitjans va rebre un suport unànime i entusiasta per part del gremi.

El 2014, i a proposta d’un grup de compromissaris de l’Athletic, la colossal sala de premsa de San Mamés es va batejar amb el nom de José Iragorri, narrador d’un miler llarg de partits a través d’Herri Irratia, popular per no cantar gols sinó bacalaos, traspassat als 55 anys per culpa d’un càncer. El Sevilla va reconèixer el mateix any José Antonio Sánchez Araújo, que va explicar durant quatre dècades als oients de Radio Sevilla els duels com a forasters tant dels sevillistes com del Betis. Sales de premsa més austeres, de clubs humils, són prova de l’estima d’una comunitat cap als que relataven les glòries, els desastres i el dia a dia dels seus clubs. Es constata que, majoritàriament, els honorats són gent de ràdio, fet que palesa el poder que tenia la paraula abans que tothom esdevingués homo videns i que evoca des de les tardes de carrusel als venerats relatores argentins com Víctor Hugo Morales, Fioravanti o el Gordo Muñoz. A l’Argentina dimecres era el dia del periodista esportiu: bones paraules de clubs, institucions i personalitats com a parèntesi en un context delicat.

El que no s’ha designat a casa, però, és una figura nacional amb suficient rellevància i consens per dedicar-li un recinte. Gianni Brera dona nom a l’Arena Civica de Milà, i Maracanà és, oficialment, l’Estádio Jornalista Mário Filho, en record al “creador de multituds”, popularitzador i galvanitzador del futebol. Aquí, d’aportacions transcendents n’hi ha hagut; falta que algú les cregui mereixedores d’un homenatge més habitual en altres latituds.

Etiquetes

Més continguts de