Un trident coix però imparable

MadridDurant tota la temporada, els gols de Messi, Neymar i Suárez han marcat les diferències. Al Vicente Calderón, el Barça va guanyar des de l’èpica i des del joc col·lectiu. Castigat per la pèrdua d’una de les cames del trident, l’equip de Luis Enrique va veure’s sotmès a una pressió diferent. Sense Suárez, l’home que sempre assegura la grapa i el caràcter, jugant amb 10, el Barça va aconseguir, finalment, que tant Neymar com Messi ajudessin en defensa com si fossin laterals. Per moments, Neymar era un fals lateral. Per moments, Messi baixava fins al costat de Piqué per ajudar els seus companys.

El doblet, aquesta Lliga i aquesta Copa tan diferents per com s’han guanyat, certifiquen la millor temporada golejadora del trident, amb Suárez agafant el relleu de Messi, que abans sempre s’encarregava de marcar els gols. Però ara els cedeix a Suárez. Prova d’això van ser les dues assistències de gol de l’argentí a la pròrroga, una a Jordi Alba i una a Neymar. Messi ja no vol marcar sempre. Ara vol guanyar sempre, i es dedica a donar assistències als seus companys, com Neymar, que va poder tancar una temporada en què no sempre ho ha passat bé marcant l’últim gol del curs. El brasiler havia confessat als seus amics que volia fer una bona final per deixar lluny aquells partits en què va ser criticat, en què es va criticar la seva forma de ser. Al Calderón, Neymar va donar la cara, va forçar targetes, no es va amagar i va tornar a ser aquell futbolista que enamora els seus aficionats i treu de polleguera els adversaris.

La Copa del Rei va permetre a Neymar retrobar-se amb el seu millor joc. Va permetre a Messi compartir la condició de líder amb Iniesta i va deixar clar que un campió és capaç de guanyar malgrat perdre un jugador tan important com Luis Suárez. Emocionat, Suárez va agrair el suport dels aficionats al final, però anava totalment coix. A l’inici de la segona part, Luis Suárez s’havia trencat, i la lesió s’havia convertit en la gran taca de la final en clau blaugrana. El davanter uruguaià, estilet del Barça amb els seus 59 gols aquesta temporada -40 dels quals a la Lliga, on ha guanyat la Bota d’Or-, va perdre la rialla just en el pitjor moment.

Un estiu amb dubtes

De sobte, Suárez va adonar-se del que havia passat. L’uruguaià sempre juga els partits sense pensar en el que passarà demà. Si li farà mal una cama, si estarà cansat. Cada pilota a què té opcions d’arribar es converteix en l’última pilota. Cada partit, en l’últim partit. Però quan va notar una punxada quan intentava controlar una pilota just abans que Messi quedés grogui per un cop de cap contra un rival, el davanter va notar que alguna cosa no funcionava. Per uns moments, sense pensar en el demà, va intentar seguir, però el seu cos li va recordar que sempre hi ha un demà, i que aquest demà el passarà lesionat. De sobte, Suárez va adonar-se que no podria acabar la final, que la millor temporada golejadora de la seva carrera l’acabaria a la banqueta i que, segurament, es perdrà la pròxima Copa Amèrica. Ja s’havia perdut l’última per sanció. I ara potser li tocarà veure per televisió com els seus companys defensen la bandera del país sud-americà més petit. Va ser un cop molt dur i Suárez, aquest home dur que fa por, va trencar-se com un nen, plorant. Només la lluita dels seus companys va alegrar-li el rostre, i va acabar afegint-se a les celebracions de forma tímida. Amb una ganyota.