Publicitat
Publicitat

La vida al braç

Fins i tot per als amants de futbol de mitjana edat, els temps de les botes negres, els dorsals de l’1 a l’11 i les samarretes vàlides per a diverses temporades són borrosos per remots. No s’han enyorat tant, però, els braçals que indicaven, amb discreció, qui era el capità de cada equip. El format més comú i més humil ha sigut sempre la peça monocolor amb una c impresa en una tipografia lineal. A tot estirar, s’hi podia serigrafiar el mot sencer, molts cops en anglès ( captain ), o proposar que també el lluïssin els entrenadors, com passa a Portugal. Els primers braçals personalitzats van ser un vehicle ideal per manifestar l’orgull identitari, per reforçar la representativitat de l’equip respecte a la seva ciutat, regió o país. Johan Cruyff va lluir per primer cop el braçal amb la senyera el febrer del 1976, igual com el capità de l’Ajax es lliga al braç la bandera d’Amsterdam. Bixente Lizarazu va reivindicar ser fill de Sant Joan Lohitzune exhibint la ikurriña en la recordada temporada europea del Girondins 95-96, el dels Dutruel, Zidane o Dugarry.

En aquell moment, la tecnologia tèxtil ja permetia que el braçal adoptés múltiples formes. És icònic el model que va utilitzar Roberto Baggio durant bona part del seu periple, una banda tricolor blava, groga i vermella amb la inscripció “Soka gakkai”, un lema budista traduïble com a “Vèncer sempre”. Fa quatre anys, John Terry va compartir, al seu compte d’Instagram, una imatge d’alguns dels braçals amb què havia jugat: els guarda tots, des del 2001. La fotografia mostra models clàssics però també institucionals, amb els logotips de la Premier League i de la Champions, i eslògans impulsats pels dirigents d’aquestes competicions. A Francesco Totti, per celebrar vint-i-cinc anys de fidelitat al Roma, se li ha permès portar un braçal on es llegeixen totes les temporades de la Serie A en les quals ha participat. El braçal convida també al record, com el de l’Espanyol, homenatge a Jarque.

Alejandro Papu Gómez, jugador argentí de l’Atalanta llombard, ha dut la personalització d’aquest element de l’abillament futbolístic, en aparença, a l’extrem. En cada partit, llueix un braçal diferent dissenyat per la seva esposa i en què figuren imatges o paraules significatives per a ell mateix o els seus familiars. Gómez s’ha ajustat al braç les fotografies del papa Francesc, d’Oliver i Benji, de Spiderman o de Carlos Gardel, acompanyades dels noms de la muller i els fills. ¿Una extravagància més en el futbol de la imatge? Al contrari. Revelant elements que li són especials davant milers de tifosis, Gómez s’aproxima, defensa tenir ídols d’infantesa, personatges admirats, objectes protegits, com qualsevol dels que l’animen des de la grada, entre ells bambini que potser somien a lluir, un dia, un braçal amb la foto del Papu.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT