Renovar-se o patir

La impermanència és un dels grans conceptes del budisme

El mestre Taisen Deshimaru, que va portar el zen a Europa fa cinquanta anys, els deia als seus deixebles parisencs: “El Sena de què tant parleu, quan avui el torneu a travessar, no serà el mateix riu d’aquest matí”. Realment és una manera molt gràfica d’expressar un dels grans conceptes del budisme, el de la impermanència.

La nostra vida és com el Sena de què parlava Deshimaru, com un riu que llisca contínuament, que no s’atura, que a vegades baixa suau i d’altres amb massa força. No podem alterar la direcció del riu, podem fluir amb ell o bé nedar contra corrent, però òbviament la segona opció comporta un esforç sense recompensa. Acceptar el curs de la vida i viure-la amb l’esperit d’aquell que l’acaba de començar, sabent que no podem aturar l’aigua, que no podem parar el temps, que tot canvia contínuament. Res és per sempre i no acceptar aquesta transitorietat acaba produint patiment.

Explicava recentment en una entrevista Félix Torán, doctor en enginyeria electrònica i escriptor, que cada cinc anys canviem absolutament tots els àtoms del nostre cos. Podem concloure així que cada cinc anys som diferents a aquella persona de cinc anys abans o, com s’expressa en el budisme, que naixem i morim constantment. Prendre consciència que tot està subjecte al canvi ens permet néixer de nou cada dia. És com renovar el nostre programari per poder seguir amb la base de dades més neta. Amb aquesta actitud podem retrobar l’altre, el company de feina o el familiar més proper, sense idees prefixades, sense inèrcies adquirides amb la rutina, i potser descobrir una manera nova i millor de relacionar-nos. De redescobrir l’altre i també a nosaltres mateixos. És com poder deixar a terra una motxilla massa carregada i reprendre el camí amb més llibertat, lliscar pel riu sense pedres lligades al coll.

Més continguts de