Amador Fernández-Savater: "Estem atrapats entre mercat i tecnologia"

Amador Fernández-Savater (Madrid, 1974) és periodista, filòsof i autor de Capitalismo libidinal (NED Ediciones), un llibre en què analitza la relació entre el capitalisme i el desig i aborda el malestar, la precarietat i l'acceleració dels nostres temps.

Sento tant la frase “no tinc temps”...

— Té alguna cosa de mentida protectora, perquè per a allò que ens interessa, fem temps. Però és interessant escoltar els malestars de la societat a través del llenguatge. Ho pensava l'altre dia escoltant la paraula satisfacció. 

Per què?

— Satis és suficient. Face ve de fer. És a dir, que satisfacció és “fer suficient”. Crec que és precisament el que avui no tenim. 

Per què?

— Perquè mai no ens centrem en el nostre desig, i aquesta carència la intentem omplir fent una carrera de milions de coses. Fins que arriba el moment de l'excés i la saturació. 

Desig, què és?

— No és senzill de definir. Però crec que és una mena d'anhel, d'estar a la vida fent el que sentim, que estem en alguna cosa que ens omple i ens satisfà. I amb això en tenim prou. No és plaent, necessàriament, però estem per a això, no per a mil coses.

Un exemple?

— Ser professora en una escola pot tenir moments complexos, però vols ser allà i et resulta satisfactori. Fa poc vaig preguntar a una amiga: quan és l'última vegada que has sentit que eres on havies de ser? I em va dir: acompanyant la mort del meu pare. Per tant, el desig pot ser dolorós, però vol dir ser on vols ser i fent el que vols fer.

Què fa el capitalisme amb el desig?

— El desig es fa caminant; és una cosa que cal construir, inventar. I el capitalisme et diu: no cal que et preguntis quin és el teu desig ni que construeixis el teu camí, jo t'ensenyo els que tens aquí disponibles. I satisfà el desig amb objectes i camins establerts. I això és nou.

Nou respecte a què?

— El capitalisme que els nostres pares van poder conèixer en el franquisme era repressiu i et deia: cal renunciar al cos, a la cosa sexual, cal produir. Però avui és incitador i accelerador. Ens sedueix amb moltes coses que fan que no construïm el nostre desig sinó que comprem el seu. 

Amb què ens sedueix?

— Objectes i viatges per a la felicitat. Cases. I també amb formes de vida: la realització, l'èxit. I crec que també hi ha un robatori del temps que necessita el desig. És a dir, tot és tan ràpid i accelerat, que no podem ni tan sols preguntar-nos per on passa el nostre desig.

La veritat és que sembla que les tasques no s'acabin mai

— Abans treballar tenia un moment en què s'acabava. Ara estem en una cinta transportadora on acabes una cosa i ja n'estàs començant una altra. Quan es descansa si sempre és un bon moment per treure't alguna cosa pendent de sobre? I crec que això és pitjor en les feines vocacionals. 

Per què?

— L'altre dia un amic que havia treballat a McDonalds em deia: algunes vegades vaig escopir a l'hamburguesa. L'hi vaig recriminar, evidentment. Però el més rellevant és que hi havia una distància entre ell i la feina. Què passa quan soc la meva feina?

Què passa?

— Doncs que allò que ens apassiona està posat a funcionar en un mecanisme pervers, el del mercat, que requereix uns temps, obliga a uns resultats i exigeix una burocràcia que ens té en aquesta cinta transportadora. I ens fa més mal perquè fem una cosa que estimem.

Burocràcia…

— El gran mite del neoliberalisme era que ens alliberaria de la burocràcia, un mite que segueixen repetint encara els ideòlegs de Trump. I en realitat, el neoliberalisme s'està convertint en la pitjor de les burocràcies, perquè hi ha tot un règim de sotmetiment del control del treball de la gent a través de papers que cal emplenar, avaluacions i autoavaluacions que cal passar. Ho pateixen els professors, les infermeres, els professors universitaris. Molts treballadors. 

Hi ha sortida o estem perduts?

— El problema amb el nostre desig no és tant que estiguem enganyats com que estem atrapats en aquests mecanismes de mercat i tecnologia. Crec que la feina política que cal fer a escala individual i col·lectiva és: com ens defensem? I per això la primera pregunta del llibre és: en quin punt vida i mercat deixen de ser una mateixa cosa?

La resposta que dones és força terrible.

— Ho és, però crec que deixen de ser una mateixa cosa quan apareix el malestar. És a dir, el malestar t'interpel·la sobre quina vida portes. I si no el tapes amb pastilles o segons quines teràpies, et dona informació. I en aquest sentit sí que és un tall entre vida i mercat. Deixes d'estar a la cinta transportadora perquè tenim un malestar de fons que ens està dient que de vida només n'hi ha una i l'estem fent malbé. Però és fonamental, en aquell moment d'interrupció, pensar, i no treure-m'ho de sobre. 

Tot això es trasllada a la política?

— L'altre dia preguntava coses a una persona que està en política. I m'acabava admetent: anem al dia. No hi ha temps per pensar, no hi ha interrupció de la màquina. La política està lliurada a aquestes dinàmiques de mercat, i després n'afegeix altres de pitjors.