“El canvi d’armari és un invent per fer-nos comprar més roba”

BarcelonaAmb el canvi de temperatures, moltes persones s’estan començant a plantejar fer el famós canvi d’armari. Un concepte que tenim molt integrat dos cops a l’any i que implica una organització que, en alguns casos, pot arribar a durar unes quantes hores. Però, és realment necessari fer-lo? Per a persones com Patricia Eguidazu, autora del llibre El día que dejé de comprar ropa (Destino 2025), el canvi d’armari tan sols és una invenció de la indústria de la moda per potenciar les compres compulsives.

“El fet de no tenir a la vista tota la roba que tenim ens fa anar a comprar coses que creiem que ens falten, el canvi d'armari és un invent per fer-nos comprar més roba”, explica l’autora. Normalment, això passa durant l’impàs entre els dies més calorosos i els dies més freds o a la inversa, quan hi ha peces de roba que no trobem, però que en realitat tenim. Davant d’això, Eguidazu recomana tenir sempre a la vista tota la roba, i això s’aconsegueix amb un armari on totes les peces siguin versàtils i serveixin per vestir durant tot l’any “per capes”, amb diferents textures i composicions tèxtils.

De fet, aquest és un dels múltiples consells que explica l’autora, que també és la creadora del mètode Triziazu, en què ensenya a entendre com funciona el món del fast fashion, que busca la compra compulsiva de roba, i aprendre a comprar i vestir de forma sostenible, segons el cos i la morfologia. Un mètode que sorgeix arran de la seva experiència un dia que va voler fer neteja de roba del seu armari: “Vaig omplir cinc bosses d’escombraries de roba, molta de la qual ni tan sols havia estrenat”, lamenta. Aleshores va decidir vendre-la per aplicacions de segona mà, pensant que, oferint-la per dos o tres euros, estava fent un favor a altres persones. Però la seva sorpresa va ser quan es va adonar que és gairebé impossible vendre res. Si això li havia passat a ella, ¿com podia ser de greu la situació a la resta de llars?

És així com comença a investigar i a recollir dades alarmants al voltant de la indústria de la moda, considerada com la més contaminant del món. “Es produeixen cent bilions de peces de roba a l’any, de les quals la meitat acaben a l’abocador abans que hagin passat dotze mesos de la seva compra”, lamenta. O de vegades fins i tot no s’han ni arribat a estrenar: segons diferents estudis revisats per l’Agència Europea del Medi Ambient, un 21% de les peces de roba que es fabriquen no s’acaben venent. Els canvis ràpids i vertiginosos del món de la moda ràpida fan estralls en el medi ambient, una problemàtica que la Unió Europea vol intentar regular amb mesures com ara la prohibició a partir del juliol del 2026 que es destrueixi la roba, complements i calçats que no s’hagin venut.

Com més varietat, pitjor

Tota aquesta bogeria s’inicia amb l’arribada del low cost a la indústria de la moda, quan les marques i les tendències desdibuixen les nostres siluetes i, en conseqüència, els nostres armaris, explica Eguidazu. “Consumim per ansietat, no controlem el que comprem, emmagatzemem sense fi i igualment ens frustrem i continuem tenint la sensació que no tenim res per posar-nos més de la meitat dels dies de la setmana”, lamenta.

Una de les perversions del fast fashion, segons l’experta, és el missatge que per pocs diners et pots comprar moltes peces de roba. Això és molt temptador en un món on se’ns ha inculcat que repetir un conjunt massa sovint és una cosa negativa. “La gent no se sent orgullosa de repetir la roba, quan hauria de ser un orgull utilitzar una peça més de trenta vegades, perquè això vol dir que t’has planificat bé i que li estàs donant una sortida sostenible”, remarca. Si tan sols utilitzéssim les peces de vestir que tenim al nostre armari el doble de vegades del que ho fem, reduiríem gairebé a la meitat les emissions de carboni generades per la indústria de la moda.

Però de tot això no en parlen les nombroses influencers d’Instagram o TikTok que enlluernen els seus seguidors amb els anomenats hauls o unboxings, que bàsicament són vídeos on mostren un munt de paquets de roba que han rebut de marques com Shein i les comenten. La quantitat de vídeos d’aquesta mena i la naturalitat amb què es propicia la compra abusiva de roba a baix preu impera a les xarxes.

És clar que la indústria sempre està atenta a les preocupacions dels seus clients, i si detecta que se’ls desperta una preocupació mediambiental, de seguida hi posen remei. Etiquetes en què s’assegura que una peça és de cotó orgànic poden calmar la consciència dels compradors, encara que no siguin del tot certes. També juguen amb l’engany de les talles i el patronatge, segons Eguidazu. “Et diuen que fabriquen la talla 46 o la plus size, però sempre estan esgotades, perquè són molt més cares de produir”, diu l’autora, que en el llibre explica com la indústria de la moda ràpida, i no tan ràpida, fabrica roba que a la majoria de la gent li queda malament. I, paral·lelament, produeix peces de roba per posar solució als complexos d’autoestima que ella mateixa ha creat: caftans, vestits-sac, pantalons amb elastà, vestits de punt o camisoles. “El que sigui perquè milions de dones acomplexades per les seves siluetes es tapin tot el que vulguin”, denuncia.

Davant d’això, Eguidazu defensa la necessitat que cada dona conegui bé les seves mides. “Totes viuen obsessionades amb el pes i la talla, però no saben res de les seves mides, i una manera de correcta de comprar és per mides, no per talles”, remarca. En altres paraules, un mal patronatge pot enfonsar l’autoestima de qualsevol dona. “Si en una botiga online no hi ha informació sobre les mides d’una peça, ni me la miro”, continua. Quan una persona coneix bé la seva morfologia i quin tipus de patrons li queden bé, ja té molt de guanyat per sentir-se bé amb el seu cos. Si, a més, es té molt clar quin tipus de teixit és agradable al tacte, si produeix picor, calor o incomoditat, les opcions de compra es redueixen, però també creixen en qualitat.

Anar de compres no hauria de ser, en cap cas, una cosa que es fa per entreteniment o per passar-ho bé amb les amigues. Més aviat al contrari: “Hauria de ser un acte totalment solitari i conscient en el qual, igual que quan vas a comprar arròs perquè se t’ha acabat, surts a buscar una camisa de tal color perquè t’has adonat que la necessites per combinar amb altres peces de l’armari”, conclou.

Més roba de segona mà

Ara bé, no tot està perdut. Cada vegada surten més estudis que asseguren que les noves generacions són més conscients dels perills del consumisme i dels problemes mediambientals. Segons una enquesta de Wuolah sobre els hàbits de consum de la generació Z, un 60% dels joves nascuts entre 1995 i 2010 fan menys compres per impuls i prefereixen invertir els seus diners en experiències més que en possessions materials. Unes dades que concorden amb un informe de l’Observatori Cetelem sobre sostenibilitat i consum del 2024, en què es reflecteix l’augment de la preocupació dels joves pel medi ambient, en paral·lel a un increment en la compra de productes de segona mà, sobretot pel que fa a la roba i el calçat. D’altra banda, personatges populars com Marie Kondo també han popularitzat conceptes com el minimalisme i el fet de valorar, utilitzar i mantenir el que ja es té sense la necessitat compulsiva de comprar res més.