Estils 10/09/2020

Catalunya, un país explicat pels músics

Fem un recorregut per les cançons pop que millor han descrit la geografia catalana

Jordi Garrigós
6 min
Manel: “Érem conscients que el disc seria estrany i poc convencional”

BarcelonaL'amor, la mort, la justícia social, la religió, els diners, l'amistat. Són temes universals sobre els quals la música pop ha aprofundit abundantment els últims cinquanta anys. Més avesats a reflexionar sobre sentiments i pensaments interiors que a narrar històries, els compositors no acostumen a considerar importants les localitzacions de les seves cançons. En la carrera d'un grup musical les referències als espais concrets poden ser o inexistents o anecdòtiques, un fenomen impensable en altres disciplines com la literatura o el cinema. Però, encara que sigui minoritari, hi ha un bon grapat de bandes que sí que han mimetitzat obra i ciutat. Per exemple Mishima, un grup associat a Barcelona per la rellevància dels seus carrers en les seves cançons.

Tot i que ja era un tret distintiu del folk, la cançó pop va habituar-se als llocs comuns a partir dels anys seixanta, amb l'aparició i hegemonia dels Beatles i els grups de la British Invasion. Algunes de les millors lletres dels Fab Four estan dedicades a indrets de la seva infantesa, a Liverpool. És el cas del carrer Penny Lane o els Strawberry Fields, jardins d'un edifici en el qual John Lennon jugava quan era un marrec. Uns altres companys de generació, The Kinks, són, probablement, el grup que millor ha descrit Londres (Waterloo Sunset, Denmark Street i Village Green són algunes de les cançons més destacades).

Per imitació, aquesta tradició va acabar traslladant-se als compositors pop catalans, àvids de dotar d'escenaris algunes de les històries que passaven a peu de carrer. En els últims cinquanta anys els músics locals han convertit viles i ciutats del país en protagonistes de cançons de tota mena i les han explicat amb melodies i acords.

Barcelona musical

Barcelona ha sigut font d'inspiració i homenatge per una munió d'artistes. Se l'ha cantat amb amor i odi i ha exercit de musa per a tota mena de compositors. Si fem cas al comptador d'escoltes en streaming, les grans cançons sobre Barcelona són dues que comparteixen el nom de la ciutat: la que el 1987 van gravar els desapareguts Freddie Mercury i Montserrat Caballé, que posteriorment va ser un dels himnes dels Jocs Olímpics del 1992, i la d'Ed Sheeran, del 2017, que suma més de 231 milions d'escoltes a Spotify.

Altres artistes que li han dedicat alabances –i no han reeixit especialment amb el títol– són Txarango i Obrint Pas, tots dos amb una cançó anomenada Barcelona, o Loquillo, que amb Barcelona ciudad va crear un dels himnes locals dels anys vuitanta.

Més enllà d'una descripció amable o crítica, com la que va fer Gerard Quintana a ritme de Plastic Bernard a Barcelona en colors, el més significatiu i interessant és l'aparició de llocs concrets de la ciutat que es colen en la narració i creen una postal sonora. És el cas d'una de les més emblemàtiques d'aquest segle: el pont de Vallcarca de Teresa Rampell de Manel, per on passarà un cotxe conduït per un macarra que mirarà a la protagonista i anunciarà que ve l'amor. La introducció d'aquests indrets dibuixa un mapa que comprèn barris sencers –de la Gràcia "sala d'art" de Skatalà al Bogatell de Cecilio G–, carrers, com l'Escorial que canta la Suu, cervesa en mà, a Tant de bo, i La petita rambla del Poble-sec de Cesk Freixas. D'edificis emblemàtics (el d'autopistes de la Gal·la Placídia a En cualquier contexto, de Nueva Vulcano) al Macba, aparició estrella a la Milionària de Rosalía. I fins i tot una corba de la ciutat que té una dedicatòria: La curva del Morrot, de Gato Pérez i situada a Montjuïc.

Si cada cantonada de Barcelona és susceptible d'aparèixer en una cançó, el radi s'amplifica si hi sumem l'àrea metropolitana. Cap ciutat limítrofa o d'extraradi sense la seva cançó: Qué bonita es Badalona, de Joan Manuel Serrat; el Cornellà dels Estopa a El Blade; l'Hospitalet de Los Rebeldes a Las reinas de l'Hospitalet; Endavant, Montcada!, de La Pegatina, o l'històric Vacaciones en el Prat dels Decibelios, que obre amb una frase icònica: "Això no és Jamaica, això és el Llobregat!"

Fora de l'àmbit urbà hi ha desenes de poblacions de comarques barcelonines amb protagonisme en composicions. El motiu de l'aparició pot ser ben divers: des de l'anomenada de passada, com el pare del Peret a Mig amic dins "la comarca de Vic", o amb tot el focus, i sense sortir d'Osona, amb els Sau. Vilanova de Sau i l'embassament de Me'n torno a Sau eren el refugi on el duet trobava la pau.

La Girona dels torrats

Pel que fa a Girona, hi ha dos nuclis que centren el gruix de les cançons farcides d'escenaris. La mateixa capital i la tantes vegades lloada Costa Brava, explicada universalment a L'Empordà. La immortal cançó de Sopa de Cabra ressegueix les platges entre Blanes i Cadaqués per ambientar un possible suïcidi. Precisament la vila popularitzada per Dalí va quedar plasmada a Marga amargura, record d'un amor d'estiu de Pau Riba a la població empordanesa: un exemple perfecte de localitat que fa d'escenari, perquè una aventura d'estiu en un poble de costa no és exactament el mateix que un amor d'estiu en un d'interior. Ben a tocar dels carrers de Cadaqués hi ha el Cap de Creus, lloat per Xavier Baró via poesia descriptiva, un indret on es veu "la mar sempre oberta".

Sense la històrica bohèmia del seu germà del nord, el Baix Empordà ha centralitzat en la Bisbal de l'Empordà una generació de músics arrelats al territori que l'han fet objecte recurrent de les seves cançons. The Gramophone Allstars, Mazoni o Fetus han fomentat la militància activa reivindicant el seu poble, i el millor exponent n'és la "carretera prop de Torroella", de la qual parla un dels seus representants més il·lustres, Sanjosex. A Baix Ter-Montgrí descriu la comarcal 644, que passa per Ullastret, Llabià, Mata i Serra de Daró.

Pel que fa a la ciutat de Girona, ha sigut casa de dos grups històrics que n'han narrat les seves peculiaritats i les de la seva gent: Novembre, d'Umpah-pah, parla d’un lloc que "fa olor a sants", i la històrica Carrer dels Torrats de Sopa de Cabra se suma a la funció de cronista recordant la fauna del carrer Nou del Teatre de principis dels noranta.

Refineria i vi

En tots aquests anys de música pop a Catalunya, pocs homenatges més sentits que el dels Whiskyn's a casa seva, Reus. Una cançó que és una oda velada plena de dobles sentits: elogis, crítiques i cants d'amor que mai acabes d'esbrinar si van dedicats a la ciutat o a una persona enyorada. Menys metafòrica i més corrosiva és la visió d'Els Pets, que van radiografiar amb força mala llet la zona del Tarragonès. Tenien dues cançons emblema: Tarragona m'esborrona, una descripció de la capital suburbial dels anys noranta, i Constantí, molta merda i poc ví, en què denunciaven la poca mobilització d'un poble que limita amb "una gran refineria".

Lluís Gavaldà, un dels grans compositors de cançons de casa nostra, ha acostumat els seus seguidors a afegir gentilicis, com l'home enganyat de Falset a Per veure't a tu. El Priorat gaudeix d'un mèrit compartit amb l'Estació de França de Barcelona, tenir una cançó dedicada a la seva estació de tren: Marçà-Falset, una parada gairebé fantasma que acaba amb la paciència del grup de power pop Gebre. Una altra categoria és la cançó-agraïment. És el cas de Porrera, reconeixement de Lluís Llach al seu poble d'acollida i on hi ha instal·lat el seu projecte vinícola.

La Costa Daurada també té un recordatori, en aquest cas força irònic, en un altre himne del rock català dels anys noranta, Miami Beach, dels Lax'n'Busto. Per la seva banda, les Terres de l'Ebre estan perfectament descrites i explicades per Pepet i Marieta i, ja dins del folk, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Una farmàcia i una presó

Lleida és la província que menys bandes pop ha donat a la comunitat musical catalana. L'oferta de cançons localitzades és minsa però existent, començant per un dels músics més destacats de l'escena actual, El Petit de Cal Eril. Joan Pons acostuma a versar al voltant de temes més espirituals que físics, però va celebrar el seu farmacèutic de Lleida preferit a Lleida frega Fraga. La capital del Segrià també és protagonista a la clàssica La presó de Lleida, cançó tradicional versionada per un bon grup d'artistes de música popular, passant per Roba Estesa, Oriol Tramvia i Marina Rossell.

Deixem per al final la declaració d'amor més sorprenent. És la d'un Joan Miquel Oliver convençut de deixar la seva Mallorca natal per començar una nova vida a Lleida. A Me'n vaig a viure a Lleida les intencions del geni de Sóller són explícites: viure en "una casa de camp enmig de pereres i planes de blat".

stats