“La ciència ens assegura que les plantes són capaces d’escoltar-nos"
Parlem amb Alessandra Viola, periodista científica que explora la intel·ligència d’aquests éssers vius i el seu impacte en la nostra vida quotidiana
Un dia molts de nosaltres vam oblidar com és viure a l’aire lliure, envoltats de boscos i florestes. Ara som lluny de les tonalitats de verd i dels sons de la natura, un món que vam substituir per l’asfalt i les llums de neó, pels embussos de trànsit i els rellotges que avancen sense fi. I, pel camí, ens vam oblidar de totes les ensenyances que ens oferia la natura. Fins i tot del que ens explicaven les plantes que, com a mestres zen, durant segles ens havien ajudat a trobar el camí cap a la guarició, tant física com espiritual.
De tot això en parla la periodista científica Alessandra Viola, autora del llibre Pregúntale a una planta (Ariel, 2025), en què explora la intel·ligència d’aquests éssers vius i el seu impacte en la nostra vida quotidiana, tot combinant ciència, arts i literatura.
“La ciència ens assegura que les plantes són capaces d’escoltar-nos. Els plant talkers, les persones que hi parlen, estan convençudes que no només els entenen, sinó que es comporten en conseqüència”, explica Viola. Ara bé, ¿com podem entendre el que ens diuen? Fa un parell de segles, Victor Hugo havia escrit que era trist pensar que “la natura parla i el gènere humà no escolta”.
Potser el que passa, diu Viola, és que no sabem entendre el seu llenguatge, i per això cita a Monica Gagliano, professora d’una universitat australiana, que diu que quan aprenem a escoltar les plantes sense necessitat de sentir-les parlar, es manifesta un llenguatge que havíem oblidat, i que, més enllà de les paraules, ens parla sense embuts. Ens transmet expressions riques en significat i ens vincula, sense intermediaris, entre els dos esperits.
Sigui com sigui, les plantes tenen el poder de fer-nos sentir tota mena de sentiments i emocions. No és estrany humanitzar plantes i arbres fins al punt que es donin situacions com la que es va viure a Melbourne el 2013, any en què es va posar en marxa una campanya per vigilar la salut dels arbres de la ciutat. A cadascun dels seus més de setanta mil arbres se’ls va assignar un correu electrònic perquè els ciutadans poguessin avisar si detectaven alguna plaga o problema a les branques. El que no s’esperaven els creadors de la iniciativa és que ben aviat van començar a rebre correus de persones anònimes escrivint tota mena de cartes personals als arbres. Amb el temps, van arribar a comptabilitzar més de vuit mil correus que no tenien res a veure amb el manteniment tècnic dels arbres.
El verd com a antídot
Observar el verd ens relaxa, per això és freqüent trobar-nos aquest color a les parets d’hospitals o escoles. Però encara hi ha més: mirar les plantes té beneficis per a la nostra salut: millora l’atenció i redueix l’ansietat. També accelera la convalescència de malalties i accidents i fins i tot les preveu, tal com va demostrar un estudi fet sobre la població d’una presó nord-americana. “Es van adonar que els reclusos que tenien vistes al camp des de les cel·les anaven menys a la infermeria que els que no les tenien”, explica Viola.
El verd ens retorna a la nostra naturalesa animal, als nostres orígens, quan estar envoltat d’aquest color significava estar en un indret on no faltava menjar ni aigua, un refugi on poder sobreviure. Segons l’autora, una prova d’això és l’èxit dels anomenats banys de bosc, una tècnica japonesa que s’ha popularitzat arreu del món. “Els que la practiquen veuen reduïda la seva tensió arterial i els nivells de cortisol, l’hormona de l’estrès. També afavoreix la concentració, la creativitat i els tranquil·litza”, assegura.
El problema és que moltes vegades no tenim un bosc o un jardí a mà quan més el necessitem, sigui per falta de temps o per falta de proximitat. ¿Com podem obtenir uns beneficis semblants en aquests casos? Per a Viola, és molt més senzill del que ens pensem: a través de la imaginació. És cert que mai podrem gaudir de les sensacions que ens dona el fet de poder viure diversos sentits alhora com la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte, però sí que ens ho podrem imaginar per apropar-nos a aquestes percepcions el millor possible. “Hi ha estudis fets amb ressonàncies magnètiques que ens indiquen que les zones del cervell que s’activen quan experimentem una cosa i quan la imaginem són les mateixes”, assegura Viola.
D’aquesta manera, l’autora recomana que encara que estiguem fent cua al metge, en un embús o esperant el metro, sempre podem tornar al que ella considera el nostre “jardí interior”. És un espai imaginat que haurem creat nosaltres mateixos amb tots els elements que més ens agraden i inspiren. Pot ser un bosc frondós, un hort o un jardí romàntic. Qualsevol espai serveix mentre ens doni pau, serenitat i refugi. I el millor de tot és que sempre hi podrem tornar.
