“Les esportistes d'ara no haurien pogut arribar sense les d'abans"

BarcelonaL’esport femení s’ha convertit en protagonista de l’actualitat. La seva presència en els informatius catalans s’ha multiplicat per deu en l’última dècada i, tot i que encara està lluny de la paritat, ja representa el 30,6% de les retransmissions esportives, segons el Pla d’impuls de l’esport femení a Catalunya 2024-2030 de la Generalitat. La comparació entre les Olimpíades de París del 1900 i el 2024 mostra fins a quin punt la situació de les dones en l’esport professional s’ha transformat: als Jocs parisencs del 1900 –els primers en admetre dones–, les atletes van ser el 2,2% dels participants; el 2024, les competidores representaven un 50%.

Un passat incòmode

Fins no fa tant de temps, “dona” i “esport” no només eren una combinació marginal, sinó un motiu d’escàndol. Només cal recordar els insults –“cavallot”, “marimacho”– que rebia la motorista Maria Dolors Roca als anys trenta. O les paraules que dedicava La Gazzeta di Venezia l’any 1894 a les dones de la noblesa que havien adquirit l’indecorós costum de passejar-se pedalant pels parcs: “El ciclisme és un invent infernal que, en un instant, obre distàncies entre el marit i la muller (...). Amb els tàndems les caigudes són freqüents i perilloses: les caigudes, volem dir, en les quals la dona cau de la paella a les brases, és a dir, als braços d’algú altre”.

Aquestes i moltes altres vivències apareixen a Pioneres de l’esport (Albertí Editor, 2025), el llibre d’Elisenda Albertí que recull la història de dinou dones de tot el món que van obrir-se pas en un context hostil per esdevenir referents esportives. Les seves històries són un exemple de capacitat d’esforç individual, però també de col·laboració: les dones van ajudar-se entre si per escalar més alt, i córrer més lluny, i també van comptar amb el suport dels homes en els seus actes. Un suport que, en alguns casos, va ser, fins i tot, físic: Marie Paradis, la primera dona a arribar al cim de Montblanc, ho va fer ajudada per dos companys alpinistes.

Tanmateix, fins i tot els homes que reivindicaven l’accés de les dones a l’esport consideraven que la seva manera de participar-hi havia de ser diferent. El 1919, després de l’entrega del premi Fèmina a l’esquiadora Teresa Bartomeu a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, Joan Danés va pronunciar el discurs “En homenatge a les dones esportistes”, on deia: “Vosaltres, o dones!, deveu fer de l'excursionisme un amor, paral·lelament a nosaltres, els homes, que en devem fer un estudi”.

Les pioneres catalanes

Teresa Bartomeu, l’olímpica Rosa Torras, l’atleta Margot Moles, la nedadora Maria Aumacellas, la javelinista i membre de la junta directiva del Barça Anna Maria Martínez Sagi, la muntanyista Carme Romeu… Moltes dones catalanes van enfrontar-se al llarg del segle XX als prejudicis existents contra elles: la fragilitat, la lentitud, la incapacitat, la docilitat. I també les fronteres que imposava la indumentària: la italianoespanyola Lilí Álvarez va generar gran rebombori al Roland Garros del 1931 per competir en faldilla pantaló, peça vista com a transgressora per la societat tradicional.

A Catalunya, moltes de les pioneres provenien de famílies amb capital cultural i social. Algunes eren filles de l’elit intel·lectual i havien estat educades en escoles internacionals que entenien l’esport com a part de la formació dels nens i les nenes. Aquestes dones, a més, estaven vinculades amb el món de la cultura: Maria Aumancellas va ser música a més de nadadora, Anna Maria Martínez Sagi va fundar el Club Femení i d’Esports amb l’escriptora Anna Murià, gran amiga de Mercè Rodoreda, i Teresa Bartomeu es cartejava amb Caterina Albert i Josep Carner, que li va dedicar alguns poemes.

Les reivindicacions

Les connexions entre esport i cultura sorprenen avui, quan hi ha una distància que cada vegada sembla més gran entre tots dos àmbits. Però les històries d’aquestes dones mostren com l’esport femení va créixer en diàleg amb els grans debats culturals i polítics de l’època. “Com més cultura té la gent, més possibilitats té de triar”, afirma l’autora del llibre, Elisenda Albertí, per telèfon. “Quan comencen les reivindicacions pels drets femenins, una de les primeres coses que es demanen és el dret a una educació igualitària. Aquestes esportistes venien d'una situació social i cultural que els permetia fer coses que els quedaven molt lluny a altres dones. I van aprofitar la seva posició per reivindicar-se”.

El dret de les dones a participar en l’esport no va ser l’única reivindicació d’algunes d’aquestes esportistes. És el cas de Teresa Bartomeu, vinculada al catalanista Centre Excursionista de Catalunya, i el de Margot Moles, que, durant la Guerra Civil Espanyola, va reivindicar el model esportiu de la Unió Soviètica per “batre el rècord de l’heroisme útil en l’esforç antifeixista”. El marit de Margot Moles Piña, també esportista, va ser afusellat l’any 1942.

“Com l’art, com la ciència, com tot a la vida, l’esport està lligat a la política”, afirma Albertí. “L'esport femení, a més, va formar part de les reivindicacions per l'emancipació de la dona. No podia estar fora de la política: era política”.

El món de l’esport, avui

Tot i els innegables avenços i l’esforç de campanyes com el “Corre com una noia”, les diferències sexuals en l’accés a l’esport persisteixen. Les dades sobre pràctiques esportives de la Generalitat mostren que hi ha deu punts de diferència entre el percentatge de nens i de nenes que fan alguna activitat física i esportiva extraescolar (78% i 68%, respectivament), una diferència que arriba fins als tretze punts quan es tracta d’estudiants nascuts fora de Catalunya (61% i 48%), i fins als quinze quan es tracta de persones adultes (62% i 47%). 

Les diferències també es fan evidents en l’àmbit professional. A mesura que creix l’interès del públic per l’esport femení, també augmenta l’atenció econòmica: Deloitte preveu que els ingressos globals procedents de l’esport femení passin dels 692 milions de dòlars el 2022 als 2.400 milions el 2025. Però aquests diners no arriben encara a les esportistes: a la llista de Sportico dels cent esportistes més ben pagats del món el 2024 no hi apareix cap dona. I fins i tot en països altament igualitaris, com Dinamarca, la presència femenina a les estructures directives continua sent mínima: només una federació olímpica, la d’aixecament de pes, té una presidenta. Tot i això, hi ha senyals d’avenç: segons un estudi de la BBC, el 90% de les disciplines esportives ja reparteixen els premis en metàl·lic de manera igualitària entre homes i dones, una tendència que s’ha consolidat en els últims anys.

En la professionalització esportiva de les dones, però, hi ha un problema de fons: la falta de recerca sobre els efectes de l’esport sobre el cos femení. Un estudi de la Universitat de Northumbria destacava que la recerca exclusivament femenina sobre salut esportiva només representa el 6% de les investigacions, percentatge que contrasta amb el 34% de les només masculines. Emma Cowley, investigadora postdoctoral en salut femenina que va formar part en aquest estudi, insisteix que aquesta diferència “podria fer que les recomanacions i els programes de prevenció de lesions ajudin els homes però no les dones”.

“Per tal que les dones excel·leixin en les competicions, hem d’entendre la seva fisiologia i psicologia”, insisteix Cowley. La investigadora també assegura que la presència de més estudis sobre la salut esportiva femenina podria ajudar les dones a crear els seus propis punts de referència, i allunyar la idea socialment estesa que només els homes creen “l'estàndard” de les capacitats esportives universals.

Albertí, que té començades unes tres mil biografies de dones i ja prepara el seu pròxim llibre, es reafirma en la importància de donar a conèixer els referents femenins de diversos àmbits: “Les esportistes d'ara no haurien pogut arribar sense les d'abans. Hem de vigilar aquest llegat”. I adverteix: “No ens podem confiar perquè la llibertat mai no està feta: te l'has de guanyar dia a dia”.