De Genguis Kan a Renoir i els Mèdici: per què ens fascinen les cabanes?

BarcelonaÉs i ha estat el somni de moltes infàncies. Construir una caseta dalt d’un arbre, fer una fortificació sota la taula del menjador, amb coixins i llençols, amagar-se en espais petits i arrecerats... La creació de tota mena de cabanes i refugis ens ha acompanyat durant la infantesa i després, ja d’adults, molts ens hem sentit atrets per aquelles casetes perdudes al bosc on es pot protegir-se de l’exterior. Són espais que evoquen una fugida plàcida del món que ens envolta, on podem tornar a ser nosaltres mateixos lluny de les mirades alienes.

Una cabana és, en realitat, un vestigi de la nostra arquitectura més primigènia i ancestral. Ens arriba de tan lluny, que és com si ho portéssim en els gens. Fins i tot, ens transporta a quan estàvem dins de l’úter. On podríem estar més tranquils i salvaguardats? De tot això i més, en parla Eva Morell en el llibre Refugio: Una historia de cabañas (Debate, 2025). Aquesta periodista i creadora de la newsletter d’èxit El club de la cabaña assegura que les cabanes no només s’erigeixen com una alternativa a la ciutat, sinó que esdevenen un recordatori del que som quan premem el fre. Una necessitat existencial creada pels temps convulsos que vivim, en què som víctimes d’una pèrdua de connexió amb nosaltres mateixos.

Tot i això, la passió per les cabanes ja ve de fa molt de temps. Segons Morell, ja a l’època romana, l’arquitecte Vitruvi les definia com l’espai primigeni des d’on després va sortir tota l’arquitectura. A més, precisament els romans van ser els primers a fer de les cabanes el seu espai d’oci, de descans i de desconnexió, de forma semblant a com avui tenim plantejades les segones residències.

Per la seva banda, el mateix Genguis Kan al segle XIII ja feia el que avui es coneix com a glamping, és a dir, allotjar-se en cabanes luxoses: “No hem descobert res de nou. Ell ja anava amb tendes de campanya plenes de catifes, làmpares i tota mena de luxes, que plantava per allà on passava”, remarca Morell.

Igual de sorprenent és la història de la família dels Mèdici, que a l’època també era coneguda per tenir cases dalt dels arbres. “En tenien una en cada palau i allà hi feien festes i sopars amb els amics”. Com a bons influencers de l’època, aquesta tendència es va estendre entre l’alta aristocràcia i des de llavors tothom volia tenir una caseta dalt dels arbres, igual que ells. Fins i tot els britànics els van copiar i la reina Isabel I va ser una de les primeres a tenir la seva. Encara avui es pot veure la cabana més antiga del món dalt d’un arbre, a Pitchford Hall, que data del 1692.

L’entusiasme per les cabanes també va esclatar fort a França, després de l’èxit de la publicació del llibre Robinson Crusoe, publicada el 1719. “Un home que estava obsessionat pel llibre va construir als afores de París una casa dalt d’un arbre de tres o quatre plantes i la va convertir en un restaurant”, explica Morell. A partir d’aquí, a les seves proximitats s’hi van construir més d’un centenar de guinguetes i establiments semblants i es va convertir en el lloc preferit de la bohèmia i la classe alta, que hi anava a passar els seus dies d’oci. Segons l’autora, molts pintors impressionistes com Monet o Renoir es van inspirar en els paisatges d’aquest indret, on els parisencs anaven a passar els caps de setmana entre balls i pícnics a la natura. “Fins i tot Dickens hi va estar i va deixar algun escrit sobre el lloc, però tot va caure en decadència i va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial”, lamenta.

Espai creatiu i místic

Al llarg de la història, són molts els artistes i creadors que s’han retirat en cabanes per poder fer la seva obra amb tranquil·litat. En el llibre, Morell exposa casos coneguts com el de l'escriptor i dramaturg irlandès Bernard Shaw, que es va fer construir una cabana al jardí de casa seva. “Li va posar de nom Londres i quan el trucaven i no volia que el molestessin, deia que estava a la capital britànica, deixant entendre a la gent que havia marxat a la ciutat”, explica l’autora. També s’expliquen els casos de filòsofs com Martin Heidegger o Ludwig Wittgenstein, que s’aïllaven completament en cabanes enmig del bosc per poder treballar. Fins i tot estaven més aïllats que un dels autors més cèlebres pel que fa a mantenir una vida apartada de la gent i als boscos: Henry David Thoreau, autor de Walden. “Tot i viure al bosc, Thoreau cada dia anava al poble a prendre’s un cafè i la seva mare li venia a fer la bugada”, remarca Morell.

Al final, segons l’autora, una cabana no són només quatre parets i una teulada a dues aigües, com molts ens imaginem. Una cabana també pot ser un refugi interior que tots i cadascú de nosaltres ens creem quan tenim necessitat. Hi ha sèries de televisió que, quan les seguim, ens evoquen aquesta sensació de protecció i caliu, o llibres que ens reconforten mentre assaborim les seves planes. La qüestió és sentir-se a casa, sigui on sigui que ens trobem.