Estils 21/11/2021

Josep Mañà: “La cultura urbana ha menyspreat la saviesa tradicional i el contacte amb la natura”

Dissenyador i pedagog, defensa una educació integral en la qual l’àmbit rural estigui present

4 min
Josep Mañà al seu hort de Farrera (Pallars Sobirà) fa uns dies

Barcelona“M’exalta el nou i m’enamora el vell” és el vers de J.V. Foix que Josep Mañà, mestre i savi, pedagog i dissenyador, recull en forma de vida. “N’hi ha que per viure han de mirar endavant, jo miro enrere”, afegeix mentre recorda el seu gran amic Joan Brossa, que en els primers anys d’amistat li deia: “Ai, Pep, ets jove, però vens de lluny!” 

Nascut a Barcelona el 1949, Mañà parla en el present fet de pauses i mirades, com si aquestes pauses deixessin espai per a un temps més gran. Mira enrere, però també mira amunt i endins i, sobretot, mira a terra. La terra. Aquestes mirades ressonen amb la tríada de Panikkar: cos, terra, cosmos. 

Parla amb silencis mentre la tardor va pintant de grocs, ocres i vermells els boscos de Farrera, petit poble del Pallars on viu i treballa en l’organització de diferents activitats al Centre d’Art i Natura del costat de casa seva, un bucòlic i vital espai de creació i reflexió que el 2020 va rebre el Premi Nacional de Cultura del CoNCA. Entre les últimes propostes organitzades per Mañà, el cicle “Art, natura i espiritualitat” (amb Xavier Perarnau) o una trobada sobre educació i natura amb diferents escoles i pedagogs. “La qüestió de l’educació ambiental em preocupa molt. És molt fort! Hi ha escoles en què els infants no surten mai, i fins i tot a la comarca n’hi ha amb els patis encimentats. Aquest procés d’artificialització de la societat cada cop més allunyada em preocupa. Una persona molt important per a mi va ser l’antropòleg Julio Caro Baroja, vaig tenir la sort de cartejar-me amb ell… Amb la democràcia emergeix una classe dirigent intel·lectual i política que va tenir la necessitat de matar el pare i, com deia Caro Baroja, «tot allò que faci olor de rural» es va menysprear. El gran drama és aquest: la cultura acadèmica i la cultura urbana han menyspreat i marginat tot el que és la saviesa de la cultura tradicional i el contacte amb la natura. Però jo no concebo l’educació integral sense l’aportació d’aquests diferents aspectes”. 

Sinergia entre l’urbà i el rural

Professor a l’Escola Massana de Barcelona fins a la seva jubilació fa dos anys, Mañà ha dedicat la vida a enllaçar nou i vell, raó i esperit, rural i urbà, tradició i modernitat en una trajectòria multidisciplinària que l’ha portat “a fer de tot, des de rellotges de sorra fins a formatges, des d’il·lustrar llibres fins a fer classe o muntar exposicions”. Unes exposicions que han servit per expressar-se “de la mateixa manera que altres escriuen o fan pel·lícules”, exposicions didàctiques que, a partir de temes del seu interès i recerca, ha anat elaborant i mostrant al llarg de les dècades. Moltes d’elles relacionades amb la natura (com les dedicades a les quatre estacions) o la cultura popular i la mai nítida frontera entre art i artesania, des d’estels de diferents parts del món fins a la que va organitzar amb motiu del centenari de Joan Miró (el 1993), en la qual Mañà va visibilitzar el que en l’obra del pintor és tan evident: l’interès per les arts populars i la cultura material tradicional. 

Des del catàleg d’aquella exposició, que va portar per títol L’arrel i l’indret (publicat pel departament de Cultura), fins al seu últim llibre, Què és la forma?, publicat pel Museu del Disseny de Barcelona el 2019, o fins i tot si anem més enrere (com la seva mirada) i fullegem les seves il·lustracions que acompanyen els textos del biòleg Ramon Folch en el que va ser “un dels primers materials d’educació ambiental d’aquí”, hi trobem la mateixa convicció persistent: cos, terra, cosmos. 

“En aquest moment estic en la línia de Martí Boada (científic ambiental i geògraf), que va estar a casa fa pocs dies: no m’agrada ser catastrofista, ja que en comptes de motivar desanima. S’hauria de crear una sinergia entre el món rural i l’urbà que impliqués aquest coneixement mutu. És un moment que demanda molta creativitat, tot està per fer. Lluny del catastrofisme i les conspiracions, és moment de donar missatges esperançadors i positius i de confiança amb les capacitats que tenim els éssers humans de subvertir les coses”. 

Professors i mestres

D’avi anarquista il·lustrat amb un gran coneixement del món tapisser, coneixement que hereta el seu pare per muntar un taller on Mañà entra a treballar als tretze anys, els seus passos s’han fet sempre entre el que toca fer i el fer que toca, és a dir, un deixar-se tocar per testimonis i mestratges. “A la vida tens professors i tens mestres. Amb els primers adquireixes uns coneixements, però els mestres et donen referents, t’ajuden a orientar-te i, encara que hi tinguis una relació esporàdica, et marquen”. Quan recorda tot el seguit de professors i mestres, surt sovint el terme sort, com si fos la fortuna o l’atzar qui el posés en relació amb tot un seguit de noms coneguts de l’àmbit català dels últims seixanta anys, des de l’art (de Miró i Brossa als seus professors a l’Escola Eina, on va estudiar a finals dels anys 1960 amb Cirici, America Sanchez, Ràfols-Casamada, Miserachs…) fins al món religiós i espiritual, com el monjo ermità Pare Estanislau, a qui visitava durant els seus anys d’escolta i que el va marcar profundament, o la monja carmelita Cristina Kaufmann. “No la vaig conèixer personalment, però em van marcar molt la seva irradiació i la seva joia, la seva visió”, diu sobre Kaufmann. Després de la seva mort el 2006, va fer tot un seguit de recerca sobre la seva persona i els llocs per on havia passat. 

“La nostra generació es va veure molt marcada per l’existencialisme; no diré que això m’ha fet mal, però ens ha donat una visió més fosca de la realitat i la vida, certament fonamentada per les barbàries. Però crec que és hora d’atorgar confiança a les persones i a la capacitat que tenim. Cal viure amb aquest rerefons: confiar i advocar per la part lluminosa de l’existència, aquesta confiança amb el que la vida et dona. Això ho veus molt a l’hort. Ara que ja em trobo envellint, m’agradaria acceptar i viure amb confiança el que ha de venir. ¿Vols dir que tota la realitat és fruit del determinisme cec del caos? Si no m’haguessin agradat les dones, seria monjo”.

stats