Moda
Estils  /  Moda 22/09/2022

Enric Majoral: quan la joia és la mirada

Mig segle de trajectòria personal i artística es condensen en 'La joia expandida', l’exposició del Museu del Disseny de Barcelona que ret homenatge al prestigiós joier català

4 min
Enric Majoral amb la seva joia-escultura L'Aiguador, que es pot veure a l'exposició

BarcelonaUn pagès se’n va a veure el mar per “escampar la mirada”. I ho diu així, amb aquesta poesia domèstica que surt d'estar ancorat al paisatge, a la vida senzilla, a una quotidianitat cíclica on no passa mai res i sempre passa tot. Potser ara a Formentera ningú no parla com aquell home de camp però, fa cinquanta anys, sentir-li dir aquestes paraules encara va convèncer més l’Enric Majoral que aquell era el seu lloc al món. “Vaig fer la mili a Eivissa i algú em va parlar de Formentera. Quan vaig poder, em vaig escapar a veure-la. Vaig quedar meravellat, era preciosa”, recorda. En acabar els estudis de delineant a Sabadell, es va instal·lar a la zona de la Mola. “Era l’any 1973, però era com viatjar un segle enrere. A les cases no hi havia electricitat ni aigua corrent”, explica sobre aquella Formentera feréstega, de figueres velles, de marges de pedra seca i de cisternes protegides per una capelleta. “A l’illa no hi ha rius, no hi ha pous. Llavors només tenien l’aigua que queia del cel, era un element quasi sagrat i per això la guardaven com un tresor”.  

 

Durant quinze dies, Majoral va treballar per un arquitecte a qui li havien encarregat construir el primer hotel de Formentera. Ho va deixar. No s’hi veia. Però havia de sobreviure i va començar a experimentar amb l’artesania. “En aquell moment jo no sabia res de joieria, però m’inspiraven les antigues cultures que havien ocupat l’illa: els fenicis, els romans, els àrabs... Jo mirava el mar i veia aparèixer una nau fenícia pintada de porpra. Aquest primitivisme estava en les meves creacions, potser també perquè encara no tenia cap tècnica”, confessa. El turisme que començava a arribar a l’illa va connectar amb aquella nova joieria, gens ostentosa i que s’emmirallava en el mateix paisatge auster i les mateixes petjades atàviques que venien a buscar a les Pitiüses. “Va ser llavors quan vaig adonar-me que aquella manera de guanyar-me la vida també podia ser una professió”, diu. Cinquanta anys més tard, la trajectòria personal i professional d’Enric Majoral es condensa a La joia expandida, l’exposició comissariada per Maia Creus que es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 27 de novembre. Un recorregut a través de 159 peces que aborden, des de diferents àmbits, els seus temes d’interès: l’etnografia, el paisatge mediterrani, la poètica de l’espai i les seves petites arquitectures, la joia com a talismà i com a contenidor...

Una de les peces que es pot veure a l'exposició
Un dels anells exposats a la mostra

 

Tot i que el seu nom i cognom acaparen el protagonisme, la història de Majoral és un afer de família. “A Formentera vaig conèixer la meva dona, la Dolors Ballester, que també és de Sabadell. Ella tenia els seus propis projectes, però la joieria la va acabar atrapant. Aquí també van néixer els fills, Roc i Savina, que treballen amb nosaltres. Som una empresa familiar que té dues potes: una a la Mola i l’altra a Barcelona. Entre els dos tallers, dissenyem, produïm i comercialitzem les col·leccions, ajudats per un petit equip”, explica sobre una marca consolidada i amb presència en joieries i galeries nacionals i internacionals. No ha estat fàcil arribar fins aquí per a un joier autodidacte, però, com recalca ell mateix, “l’èxit és que encara hi som”. Per això Majoral no entén l’exposició com un comiat –amb 73 anys, ell continua actiu–, sinó com la retrospectiva d’una vida plena i honesta. “Hem creat joies sinceres que reflecteixen l’entorn contemporani i social. A més a més, des de fa uns anys només utilitzem metalls i pedres d’origen ètic i sostenible. Això són valors que podem aportar a la joieria i, tot i que té un cost, creiem que és necessari”, apunta.

 

Des de temps immemorials, els humans hem tingut la necessitat d’adornar-nos i aquest és un tema que apassiona Majoral. “Jo sempre dic que es pot fer bijuteria amb or i joieria amb paper. La primera és efímera. A la segona, en canvi, li dones un valor i es converteix en una cosa que travessa el temps. Jo faig joies amb el meu propi llenguatge, interpretant el meu món. Algú potser només hi veurà un tros de metall, però algú se n’enamorarà, la farà seva, li donarà un valor i se la posarà a la pell. És en aquest moment quan es converteix en joia i pren tot el sentit”, assegura. També creu saber per què encara a molts homes els costa dur-ne. “S’han de treure la corbata i l’americana de sobre i han de feminitzar-se, en el sentit de guarir aquesta part que els fa no voler portar ornaments. És un camí que s’anirà fent”, diu qui ara mateix porta un anell i dos braçalets. “Quan faig obra artística no penso mai en el gènere. Mira la peça L’aiguador, que forma part de l’exposició. No és una escultura, és una joia expandida formada per 7.500 peces, totes iguals. Quan soc al taller fent-les, una per una, és com una meditació zen”, afirma. Segurament, la manera que ha trobat Mayoral –un pagès de Formentera que conrea metalls– d'escampar la mirada.

Pedra de Toc: Lligades per amor a l'art

Una estreta relació amb Manresa i la passió per la joiera d’autor. Aquest és el doble lligam que uneix Mar Cucurella, Anna Estella, Cris Giménez, Núria Malé, Dörte Seeger i Pilar Freixanet, les sis artistes que componen la columna vertebral del col·lectiu Pedra de Toc. La seva última aventura es diu Lligams i pren la forma d’exposició-instal·lació de joieria contemporània al Centre Cultural El Casino de la capital del Bages. Les dotze vitrines són també dotze finestres obertes a una constel·lació de joies que parlen del valor dels lligams personals i artístics entre elles mateixes i el món que les envolta. La majoria treballen amb metall –ja sigui or, plata o plata oxidada– i mostren com és de poliglota i creativa aquesta disciplina. L’excepció matèrica és Malé, una experta brodadora. “Just després del temporal Glòria, vaig anar a Torredembarra i vaig veure que el mar havia escopit de tot: cordes, xarxes de pesca, boies... Ara he recuperat part d’aquests residus que he guardat durant dos anys i, a còpia d’incorporar-hi fils de colors o bé de brodar-hi a sobre, els he convertit en joies tèxtils”, explica sobre la seva original aportació. Lligams. Fins al 2 d’octubre.

Una de les peces que es poden veure a l'exposició
stats