Negre: el color que vesteix per igual la vídua i la 'femme fatal'

BarcelonaQuin és el (no) color que uneix el dol amb l’elegància i la seducció? Aquell que vestiria per igual la figura de la ploranera, els membres de la família Addams o una encisadora femme fatal? El negre, ja d’entrada, implica una negació. Representa l’absència del cromatisme i la llum, i es vincula amb la nit i les tenebres. El negre apel·la al final. Un fade out vital. No és casualitat que el color més fosc s’hagi vinculat durant segles amb la mort i la melancolia. “El negre representava el dol, i abans els dols eren molt llargs perquè la mort sempre aguaitava de ben a prop les famílies”, explica Josep Casamartina, historiador i crític d’art, director de la Fundació i la Col·lecció Antoni de Montpalau. Per això, els vestits negres eren imprescindibles en qualsevol guarda-roba perquè estaven lligats íntimament al record dels difunts. Tan necessaris eren que, molts cops, les núvies es casaven de negre tret de casos excepcionals en les classes més altes. “Així el vestit inútil per excel·lència –el nupcial– podia resultar útil i es feia servir en altres ocasions, com a l’església o als enterraments”, afegeix Casamartina.

El dol marca el punt de partida de l’exposició El negre, del dol a la seducció, coproduïda per la Fundació Rocamora i la Fundació Antoni de Montpalau i que es pot veure fins al 30 d'abril. La mostra proposa un recorregut per la presència del negre en la indumentària femenina des de finals del segle XIX fins a l’actualitat, amb peces procedents del fons de la Col·lecció Antoni de Montpalau. N’hi ha gairebé un centenar que es reparteixen entre les habitacions del palauet de Manuel Rocamora, avui seu de la fundació cultural. Un pot pensar que una exposició només dedicada al color negre pot ser trista o fins i tot monòtona, però no és així.

“El negre és el color menys avorrit perquè admet millor la varietat i la subtilesa del detall que s’aprecia a través del volum, les formes i el joc de llums i ombres”, detalla Casamartina. Aquest cantó lluminós del negre havia estat reconegut en altres èpoques. Durant el Segle d’Or espanyol o el Segon Imperi francès es va viure una febre per aquest color, perquè així ho marcaven les elits del moment. “El negre era símbol d’austeritat, però també implicava riquesa i poder de qui el lluïa perquè produir-lo i mantenir la seva intensitat era car i no estava a l’abast de tothom”, afegeix Casamartina.

Chanel i Balenciaga exploren l’elegància

A principis de segle XX, el negre va experimentar un gir conceptual gràcies a les mans d’una visionària de l’agulla: Coco Chanel. La modista francesa va transformar aquest color i el va fer entrar al món del glamur per la porta gran. “Jo vaig imposar el negre, que arrasa tot el que hi ha al seu voltant”, solia dir la dissenyadora. L’esperit rebel de Chanel va sacsejar les convencions en la vestimenta i es va fer evident a través d’una peça simbòlica que és indispensable avui en dia: la petite robe noir. Un vestit curt, de línies simples, que tant podia servir de dia com de nit, si s’acompanyava amb alguna joia. “Una dona mai va massa elegant o massa informal amb un vestit negre”, afirmava Karl Lagerfeld, quan era el director creatiu de la firma. Qui també va fer seu el color negre i el va convertir en el súmmum de l’elegància va ser Cristóbal Balenciaga, admirador del talent de Chanel. L’obra del modista basc no es podria entendre sense l’ús del color negre en tota mena de vestits de patrons sublims. Fins i tot, n’havia sigut l’únic protagonista a la col·lecció que Balenciaga va fer el 1948 per dedicar-la a la seva parella, Wladzio d’Attainville, que s’acabava de morir. De nou, el negre vestia el dol, però aquest cop des de la sofisticació. A l’exposició, hi ha peces del modista dels anys quaranta als seixanta que destaquen per la seva contemporaneïtat. Tampoc falten dissenys de Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Manuel Pertegaz, Santa Eulalia i El Dique Flotante, coneguts com els Cinc Grans de l’alta costura espanyola de meitats del segle XX.

El llenguatge de la seducció

El negre, quan es combina amb el color de la pell, té reminiscències eròtiques. Aquest color, vinculat amb el misteri, ressegueix molt bé la silueta, tot insinuant l’anatomia i deixa al descobert algunes parts del cos que es volen mostrar per tapar-ne unes altres: “Entenem la seducció des de diverses òptiques, que van de la subtilesa a la màxima evidència”, afirma Ismael Núñez, qui al costat de Casamartina és l’altre comissari de l’exposició, mentre m’ensenya els dissenys més atrevits de la col·lecció. Alguns podrien ser perfectes vestits de la venjança, com el que va popularitzar Lady Di. D’altres són peces més versàtils i funcionals. La mostra destaca pel seu eclecticisme: hi conviuen agulles catalanes com Menchen Tomás, Txell Miras, Armand Basi o Lydia Delgado amb segells internacionals com Viviene Westowood, Jean Paul Gaultier o Yohji Yamamoto, que considera que el negre també apel·la a l’individualisme: “El negre és modest i arrogant, però sobretot expressa això: «No et molesto, no em molestis»”, diu una de les cites més conegudes del dissenyador japonès.

L’estètica gòtica marca tendència

Sigui quin sigui el dissenyador que els firmi, tots els vestits negres parlen el llenguatge de la seducció a través d’escots vertiginosos, esquenes a l’aire, patrons que cenyeixen el cos amb d’altres que el mostren obertament. De negre han seduït les dives del cinema noir amb vestits llargs ajustats amb obertures suggeridores o amb models curts com el vestuari que Yves Saint Laurent va dissenyar per a Catherine Deneuve a Belle du jour, de Luis Buñuel, que resumeix la moda francesa dels anys 60. Curiosament, un dels vestits que duu l’actriu francesa, un model negre d’aspecte col·legial amb el coll i els punys de setí blanc, connecta amb una altra icona de la moda actual amb qui les grans firmes comparteixen un idil·li estilístic: Dimecres Addams. Prada, Paco Rabanne o fins i tot Dior s’han inspirat aquest estiu en la roba de la filla de la família més tenebrosa de la petita pantalla, influenciats pel remake de Tim Burton a Netflix. El cantó més underground de la moda també queda representat a través d’un disseny tipus cotilla que atreu totes les mirades i que tant podria vestir la matriarca dels Addams com qualsevol concubina de Dràcula. El signa Bibian Blue. “Volíem que expressés totes les nostres senyes d’identitat”, diu la dissenyadora d’aquesta firma barroca.

Versace o Rodarte han sigut les darreres marques que han pujat l’estètica gòtica a les passarel·les. “És una moda cíclica que s’inspira en el romanticisme del segle XIX, la música post-punk anglesa dels 80 i les tribus urbanes. A mi aquesta tendència em beneficia perquè els meus dissenys sempre han tingut un punt fosc”, reconeix Blue. Després d’abraçar els colors vius, que es van popularitzar com una fórmula d’evasió de la realitat, la moda toca de peus a terra i troba en tots els matisos del negre una nova manera d’expressar la situació actual. Al cap i a la fi, la moda no deixa de ser un mirall de la societat del moment. Com diria Pablo Picasso: "Si no saps quin color triar, agafa el negre". Sempre és un valor segur en temps movedissos.