Els guardians catalans del llegat de David Delfín

BarcelonaEl modista David Delfin (Ronda, 1970 – Madrid, 2017) va ser també pintor, actor i ballarí. Ell mateix va afirmar que no es tractava que hagués elegit fer-se dissenyador de moda, sinó que la moda l'havia triat a ell. Un amic malagueny el recordava amb una creativitat desbordant: una vegada que Delfín el va anar a recollir a casa seva per sortir de festa i mentre l'esperava que es dutxés li va pintar tota una paret. "No puc parar de crear", es va excusar ell. D'una altra banda, un androgin David Delfin mira a la càmera amb els ulls pintats i una camisa d'un negre rigorós. Corre l'any 2000 i presenta una de les seves primeres col·leccions en la desapareguda passarel·la Circuit de Barcelona. Aquest retrat i algunes fotografies més es troben entre els materials inèdits de la gran exposició sobre David Delfín que la Fundació Antoni de Montpalau presenta al claustre del Museu Patio Herreriano de Valladolid a partir d'aquest dijous.

La mostra, que porta per títol David Delfín. En trànsit, forma part de la programació oficial de la Seminci, el festival de cinema de Valladolid, on s'estrena d'un documental sobre el modista produït per RTVE Play amb el títol de David Delfín. Mostra la teva ferida. "Des del començament, Delfín va ser una rara avis dins la moda", afirma Josep Casamartina, director de la Fundació Antoni de Montpalau i co-comissari de l'exposició juntament amb el conservador de la col·lecció, Ismael Núñez. "Delfín no va entrar en el concepte de tendència del que es farà per vendre, del que agradarà, sinó que va desplegar un estil propi molt auster, molt de blancs i negres i grisos, tot i que en alguns moments també hi haurà roses i altres colors, però pocs", explica Casamartina. Abans d'aquesta mostra, la Sala Canal de Isabel II de Madrid va homenatjar Delfín amb una mostra que només va poder estar oberta uns dos mesos arran de l'esclat de la pandèmia de la covid. Després de Valladolid, està previst que l'exposició es pugui veure en altres museus de l'Estat.

La mostra inclou prop de dos-cents treballs, entre peces de roba (entre les quals destaquen les característiques samarretes tunejades amb cites de Joseph Beuys), bosses de mà, sabates i altres objectes fruit de col·laboracions amb diferents empreses. Pràcticament tot forma part dels fons que Ismael Núñez va donar a la fundació. Hi són representades gairebé totes les més de trenta col·leccions que va fer Delfín. "Em va agradar el que feia des del començament. Em vaig adonar que vam néixer el mateix any, que érem de la mateixa generació i que teníem moltes coses en comú. Vaig començar comprant samarretes, i més endavant, ja com a professional i col·leccionista, vaig comprar peces bones de les desfilades i de fora", diu Núñez, que no destaca cap col·lecció concreta de les altres. "Totes les seves passarel·les, totes, eren molt, molt, molt personals. Sempre donaven algun missatge relacionat amb la música i l'art. No es tractava només d'una aposta teatral, sinó que tenien un significat".

La visió de Delfín també es distingeix perquè és molt unisex. "Va fer servir força la seva indumentària masculina i la desconstrueix, una mica en la línia del que feia Margiela, girant les peces i fragmentant-les", diu Casamartina. "En la primera desfilada del Circuit de Barcelona ja hi ha tots els elements que apareixeran més endavant, com el joc amb el blanc i el negre, les camises blanques, les corbates i les referències textuals", afegeix el comissari. "En cada desfilada el David hi abocava el que li passava en aquell moment, ja fos un problema personal, la separació dels seus pares, la mort del seu pare o els efectes que li produïa la psicoanàlisi", afirma Rafael Muñoz, director del documental juntament amb César Vallejo i Ángela Gallardo.

Les primeres incursions de David Delfín es remunten a la col·lecció de 1999 Sans titre, que incloïa un reguitzell de samarretes i altres peces de roba militar de segona mà en què Delfín va intervenir juntament amb l'actor Pepón Nieto com a homenatge al seu gran referent, l'artista alemany Joseph Beuys. Després van arribar les dues participacions en la passarel·la Circuit. En les fotografies fins ara inèdites d'aquell moment s'hi pot veure la musa i ànima bessona de Delfin, Bimba Bosé, amb qui va fundar, juntament amb els germans Gorka, Diego i Deborah Postigo la marca Davidelfin, concebuda com una plataforma on confluïen la moda, l'art i la música.

A més de Beuys, Delfín va tenir altres referents del camp de l'art com l'escultora Louise Bourgeois, el pintor Santiago Ydánez i l'artista Jenny Holzer. I en el camp de les arts escèniques, Delfín va col·laborar amb La Veronal, a Nippon-Koku; amb la Compañía Nacional de Danza, a Carmen, i amb el cineasta Pedro Almodóvar a Los amantes pasajeros.

Una col·lecció molt polèmica

Després de Barcelona, Delfín va començar a desfilar a la Cibeles Madrid Fashion Week, on va aixecar polseguera amb la col·lecció Coeur des miracles. Les models portaven caputxes per evocar el quadre de Magritte Els amants i la pel·lícula de Lars von Trier Ballar en la foscor, però com que algunes models va tenir dificultats per desfilar, la situació va sortir de mare. D'altra banda, alguns dels vestits estaven fets amb benes, és a dir, un material als antípodes de la bellesa, la frivolitat i la idea de joventut que sovint s'associa a la moda. "La col·lecció es va malinterpretar. Sense que ho busqués, aquella col·lecció li va donar molta presència", diu Casamartina.

Sigui com sigui, l'any següent Delfín va guanyar el premi L'Oréal a la millor col·lecció. "És dels dissenyadors més populars, perquè va transcendir el món de la moda. Va arribar a públics que no segueixen la moda i a la gent jove. A més, des del començament va estar molt agombolat per gent com Alaska i Mario i Bibiana Fernández, i això el va fer sentir molt segur. Una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció és que Delfín la gent no només se l'estimava per la seva obra, sinó també com a persona", recorda Núñez.

Pocs anys després, Delfín va presentar una de les col·leccions favorites de Casamartina, Cuerpo extraño (2005), una de les més pròximes a Margiela per la manera com va capgirar les peces de roba. I Delfín fins i tot va ser transgressor quan va introduir el color el 2011 en la col·lecció Katharsis. "És una col·lecció molt divertida, perquè l'esclat de color no és que posi estampats i coloraines pertot arreu, sinó que va jugar amb les mostres de colors d'una manera molt original i austera, com si fossin la carta de colors d'una drogueria", diu Casamartina. Així, s'hi va poder veure un vestit tot blanc que tenia les mostres de color en una línia a la faldilla.

Un documental transgressor com el seu protagonista

Amb David Delfín. Mostra la teva ferida, César Vallejo, Ángela Gallardo i Rafael Muñoz han volgut fer un documental allunyat dels llocs comuns del format, gràcies al fet que van poder comptar amb unes 80 hores de vídeos inèdits gràcies a Diego Postigo. "L’enfocament és molt allunyat del que entenem per un documental de moda: no hi ha models i dissenyadors parlant, recordant la figura d’un dissenyador i ambientat tot amb recursos de desfilades i desfilades", afirma Muñoz.

"Des del principi, el David va estar molt vinculat al món de l’art. Quan va arribar a Madrid va començar fent cabaret, tant a la sala Moroco com a TVE, als arxius de la qual hem trobat actuacions seves en programes de La 2 fent cabaret, fent transformisme", diu Muñoz. Més endavant, Delfín va entrar en contacte amb el món de la moda quan va començar a treballar en una botiga de roba anomenada Supreme. "El que ens ha cridat l’atenció i el que ens ha agradat explorar és aquest doble camí paral·lel que va seguir el David tota la seva vida en el món de la moda i en el món de l’art. Dos camins paral·lels que es van creuar en moltes ocasions i que van donar lloc a exposicions magnífiques, a les col·laboracions que va fer amb la galerista Soledad Lorenzo", diu el director.

Entre altres materials del documental hi ha l'àudio de l'última entrevista que Delfín va concedir a la revista Vogue, poc després que l'operessin del tumor cerebral que li va costar la vida. I per evitar que la pel·lícula sigui només un exercici de nostàlgia i connectar-la amb el present, la banda sonora és de Diego Postigo. I la filla gran que va tenir amb Bimba Bosé, la cantant Dora Postigo, interpreta Beauty in vogue, una cançó que Bimba Bosé i Postigo van escriure com un regal per a Delfín.