Jean-Paul Gaultier: "Jo m'ocupo de dissenyar pels altres, a mi no m'agrada vestir-me"

BarcelonaAparentment, la tranquil·litat, la mirada clara i el somriure plàcid de Jean-Paul Gaultier no són característiques que acompanyin el sobrenom d'enfant terrible que s'ha guanyat després de cinc dècades dedicades a la moda. Però les formes dòcils del sastre poc tenen a veure amb les creacions desvergonyides i rebels que l'han fet guanyar la titularitat en la indústria de la moda. L'essència de Gaultier neix de la voluntat de canvi d'un moment i la mirada crítica a una alta costura lligada a la rigidesa de formes. Ara, després d'haver revolucionat la moda, Gaultier fa el salt als escenaris presentant l'espectacle Fashion Freak Show que s'estrena aquest dijous a Barcelona i que gira al voltant de la moda i la creació.

Ja s'hi troba amb el fet d'estar jubilat després de 50 anys dedicats a la moda?

— És cert que és molt temps. La veritat és que em noto molt bé i actiu, però sí que és cert que després de tants anys, crec que ja no estàs tant al dia. A mi el que m'agradava de la moda era canviar les coses. Anar de cara, destruir algunes coses que estaven establertes per sacsejar la moda. Quan ja tens una certa edat i ja has fet petites revolucions, tot s'estabilitza. La part positiva és que agafes un estil propi. Però ara penso que a la meva edat ja he perdut la capacitat de percebre el que vol la joventut i el que pot sacsejar. Ara són els altres els qui han de destruir la moda que he creat. Així que vaig decidir deixar-ho.

Del tot no ho ha deixat, ara presenta l'espectacle Fashion Freak Show a Barcelona. D'on surt la voluntat de traslladar la moda al teatre?

— Quan ens vestim també estem parlant d'alguna manera. Diem coses, el que som, el que voldríem ser però que no som. Sempre he defensat que es pot conversar a través de la moda i també provocar. Al final, tot és espectacle. Així que em vaig dir "Per què no fer un espectacle, amb música, dansa i ballet?" Vaig estar rumiant quina temàtica podia tractar, però al final jo no soc un escriptor, no tinc res a inventar. No tenia sentit escriure una història nova. Fashion Freak Show és simplement un pretext per mostrar moda, per expressar dalt de l'escenari el que he fet tota la vida.

Fa una referència constant a la comunicació a través de la moda. Quin és el seu missatge?

— Volia mostrar que no hi ha una sola mena de bellesa, tal com semblava si miraves l'alta costura quan vaig començar. Penso que Pierre Cardin em va marcar moltíssim. Quan jo vaig començar a treballar, als anys 60, gairebé només hi havia alta costura, però en començar a treballar amb Cardin vaig poder tastar l'avantguarda. De fet, ell mateix feia passarel·les com un espectacle: s'apagaven els llums i les models passaven per davant d'un projector mentre sonava una música molt instrumental.

Justament les models i el tractament que vostè ha fet del cos de la dona han estat un dels seus punts diferencials.

— Sí, vaig pensar que calia mostrar una visió diferent de la dona que s'havia vist fins aquell moment. Era una mirada palpable a les meves desfilades perquè no triava models estereotipades, intentava trobar les personalitats, les persones que captivaven la meva mirada. Llavors sempre es feia referència a "la dona-objecte", però vaig pensar que això era una visió caduca. Les dones que veia i admirava tenien caràcter, res a veure al que es mostrava. Penso que és un tema d'un canvi generacional i social. Per això, quan vaig fer la meva primera col·lecció d'homes, vaig fer "l'home-objecte", per mostrar, en paradoxa, que les dones són fortes i saben el que volen. Fins i tot les que decidien ser sinuoses, ho eren no com a dona-objecte, sinó perquè triaven mostrar-se així.

Una figura que ha encarnat aquests valors i ha estat una de les seves muses és Madonna. Quin paper té l'estrella de la música a l'espectacle que presenta?

— Sí, Madonna té molts punts en comú amb el que he intentat mostrar de la dona. La famosa cotilla que li vaig dissenyar amb els pits punxeguts és una de les peces que apareix a l'espectacle de Barcelona, però també sortiran altres punts de vista de Madonna, perquè per a mi va ser molt important. A Fashion Freak Show apareix en vídeo i sentim la seva música, en definitiva hi serà de forma omniscient, perquè a la meva vida també va aparèixer d'aquesta manera. Jo la vaig conèixer en un moment bastant dramàtic, quan vaig perdre el meu company, i penso que la seva presència em va ocupar la ment.

Fashion Freak Show ha estat a París, a Londres i al Japó. Què li va fer escollir Barcelona per representar l'espectacle?

— És meravellosa. Conec bé la capital catalana des de fa molts anys, hi he vingut moltíssimes vegades i he acabat fent amics a la ciutat. Estic encantat que l'espectacle vingui aquí. Barcelona té aquella cosa que no està gaire lluny de París, té una gastronomia diferent, el cel que és encara més blau, i té unes tradicions que m'encanten. També penso que hi ha influït quan vaig anar amb els meus pares al sud de França, a Dacs. Allà vaig veure una corrida de toros. Sé que no està ben vist i estic en contra de la massacre dels bous, però el traje de luces del torero, la teatralitat, la música i tot el que envoltava aquelles escenes era un espectacle. Hi ha una mena de noblesa en la manera de fer-ho.

Des de fa un temps es produeixen pel·lícules i sèries de grans figures de la moda com Gucci o Balenciaga. Veurem algun dia el seu biopic a la pantalla?

— No ho sé, potser, si m'ho proposen... Però no seria bo que ho fes jo mateix, si no estaria tota l'estona dient "no, això no és així, això va de tal manera...". Si ha de ser, ha de ser algú altre, amb la seva visió de mi i que tingui la llibertat d'explicar alguna cosa negativa sobre mi, si ho veu convenient. A més, molt sincerament, la meva feina és el contrari, soc jo qui s'ocupa de dissenyar pels altres, a mi no m'agrada vestir-me. Sempre vaig de manera molt senzilla perquè el que vull és generar contradiccions en els altres. Jo no m'inspiro en mi mateix, m'inspiro en els de fora.

Si hagués de triar algun actor que el representés qui escolliria?

— M'agradaria que fos millor que jo, en tot cas, m'agradaria que fos físicament millor que jo [riu]. Però això és el director qui ho haurà de decidir. És una mica com el fet d'haver-me apartat de la meva marca. Vaig deixar-ho perquè penso que es pot continuar, però han de ser altres, més joves i amb una mirada diferent si es vol conservar la meva essència.

En què somia l'enfant terrible quan va a dormir? 

— Difícilment somio o potser és que no me'n recordo. Tinc algun malson. Recordo que vaig somiar que una col·lecció no arribava a temps. Però no, en general ja no somio. Jo ja he fet realitat el meu somni sent dissenyador. Per què em farien falta altres somnis?