Moda
Estils  /  Moda 07/10/2022

Sybilla, la roba amb ànima artística

Parlem amb la dissenyadora quan una gran mostra a Madrid revisa els 40 anys d'una obra del tot singular

4 min
Retrat de la dissenyadora Sybilla

PalmaEstà en un moment de canvi en la seva trajectòria; ella, que de fa temps sap –i actua en conseqüència– que és sobretot el món el que necessita canviar. Més ben dit, que hem de canviar els humans respecte al món. Sybilla Sorondo (Nova York, 1963), la dissenyadora espanyola de moda amb més projecció internacional, durant llargues temporades ha deixat un poc de banda la roba per fer activisme, especialment des de Mallorca, en favor d’una manera de viure i de fer a poc a poc. Ara, quan una exposició, El hilo invisible, comissariada per Laura Cerrato per al Canal de Isabel II de Madrid (fins al 15 de gener), revisa 40 anys de feina de qui afronta la roba amb ànima absolutament artística, Sybilla mira sobretot el present i el futur, i així ho comenta en una entrevista amb l’ARA.

“Busquem punts en els quals la moda i el moviment slow, dos mons que semblaven oposats, puguin tocar-se. No és impossible”, ens diu qui sempre ha imaginat i s’ha esforçat "per convertir el somni en realitat", segons escriu al catàleg de l’exposició. 

Un dels vestits de Sybilla
Un dels vestits de Sybilla

Amb un tros de tela, un color, unes formes geomètriques i unes altres d’allò més orgàniques, amb un altre color, ara ben viu, amb un cos, moltes vegades el propi... Així comença sovint el procés de creació de cada vestit, un procés que en el cas de Sybilla té molt a veure amb el de l’escultura, la pintura i també l’arquitectura. Ella ens confessa que no sap fins a quin punt el seu treball és escultòric, però ens recorda: “Es diu que Miquel Àngel buscava l’escultura que s’amaga dins una pedra, i jo em reconec en aquesta frase. Busco el vestit que dorm en el teixit. Bé, potser no sé el que busco, però ho reconec quan ho trobo”.

La bellesa i les emocions

Sybilla ha admès sovint que un dels motors del seu treball és la recerca de la bellesa, un valor que ella entén com a singular: “La bellesa és sempre subjectiva; per a mi, és la recerca d’allò que m’emociona”. Remet la dissenyadora al pare de l'agricultura natural, Masanobu Fukuoka: “Va ser qui més empremta em va deixar amb la seva insistència en el fet que una cosa no és verdaderament bella si no ho és també el procés que hi ha al darrere”. 

Amb aquest desig de bellesa i amb una curiositat que ella admet “mai no satisfeta”, Sybilla va començar el 1982 fent-se la pròpia roba. De fet, es cosia un vestit al matí per sortir a la nit. Un anunci al diari per contractar un parell de modistes, entre elles Carmen Andrés, cap de taller fonamental en el temps de les primeres temporades, tan trencadores, era la constatació que es volia dedicar a la moda. “Sybilla proposava una feminitat relaxada, amb tocs d’humor i extravagància, que desafiava l’estil power woman que feia furor aleshores”, afirma Luis Arias, director de la firma entre 1985 i 2003. Es desmarcava així, des del principi, de les tendències, també de la moda fabricada en sèrie i del ritme frenètic de les temporades. “És més fàcil fer allò que sents que estar atenta a allò que es porta. He entrat i he sortit del joc quan no podia seguir-ne el ritme, però és difícil escapar de les exigències de la indústria i el comerç. Vaig tenir la sort de poder anar una estona al meu aire i que els clients em seguissin”, ens confessa.

No ho podria aguantar gaire temps, perquè els contractes amb gegants de la indústria italiana i sobretot japonesa –el seu principal mercat– l’obligaren a un ritme que va haver de parar: “No vaig tenir temps de desitjar l’èxit, va arribar de sobte i ho vaig viure més com una responsabilitat que com un honor. Intentant aconseguir més mitjans per treballar, m’anava construint una gàbia de la qual cada cop era més difícil sortir. Tot anava massa ràpid, ja no era divertit”, ha confessat en alguna ocasió.

Una segona col·lecció, Jocomomola, llançada des del Japó el 1993, amb una roba més jove i assequible, i molt alegre, no va eclipsar els vestits únics que són les obres mestres de Sybilla. Tanmateix, uns i altres han estat sempre l’expressió de la llibertat creativa, del sentit de l’humor, del gust i del saber fer de la dissenyadora i el seu equip. “Vull que el que és tremendament elaborat sembli del tot simple, unir la tècnica al sentiment. Intent crear coses noves, però amb el pes i la saviesa del que és clàssic, casar el que és pràctic amb el que és bell, la sorpresa amb la discreció. No renuncio a cap d’aquests aspectes en res del que faig”, diu.

A la moda, Sybilla li agraeix “la seguretat o l’alegria que a vegades ens dona adornar-nos; la pau i el plaer que et poden donar un color o una textura, tot el que pot comunicar de tu sense paraules”. Ara que intueix els canvis necessaris, la dissenyadora, amb un peu al seu taller de Madrid i l’altre a Mallorca, se sincera: “La família i la meva parella són avui el centre de la meva vida. La feina i la vida personal s’han girat l’esquena i han competit durament al llarg de tota la meva vida. Sé que això ho vull canviar. Em va arribant l’hora de donar el relleu, i els meus fills en tenen ganes. Amb ells i amb la meva parella, que és arquitecte, estic fent realitat el meu somni de crear espais i comunitats on poder viure, a més d’altres projectes molt estimulants”. No deixa de somniar.

stats