La monja Adriana, en tanga

BarcelonaAquesta setmana l’actualitat m’ha commocionat més del normal. Per ordre d’importància creixent, ordenaria els meus traumes informatius així: al Mobile World Congress diuen que mola portar el mòbil més any 2000 del món; una drag que fa servir imatgeria religiosa encara és notícia; Fèlix Millet diu que no pot estar assegut en un judici perquè està fet “una porqueria”, i la model Adriana Lima volia ser monja. Jo no sé com es queden vostès després de tota aquesta intensitat informativa, però a mi l’únic que em venen ganes de fer és una barreja de tot plegat per veure si riem una mica en comptes de tirar-nos definitivament a una piscina de benzodiazepines. Però tranquils. No barrejaré notícies. Imaginar-me Millet desfilant per a Victoria’s Secret em fa por. I una drag queen intentant fer-se monja, pena.

Llegia que el mòbil més de moda del MWC -aquest congrés que col·labora tantíssim a aturar la gentrificació de Barcelona- ha sigut el nou Nokia 3310, el sabatòfon amb el qual jo jugava a la serp quan era molt jove. La notícia m’alegrava d’entrada perquè sempre he defensat que comprem a preu d’or molta més tecnologia de la que necessitem. Tot i això, la pena era meva quan arribava al final de la notícia - mea culpa, mea culpa...- i descobria que el que proposen realment és tenir-lo a més a més de l’ smartphone normal. Per als caps de setmana, deien.

És a dir, que, segons els fabricants, tenir un mòbil amb totes les aplis del món és tan indispensable per sobreviure en el món modern com tenir un mòbil que no en tingui cap. O el que és el mateix: és imprescindible tenir-ho tot. Un missatge capitalista que tothom ha pogut llegir aquesta setmana a totes les webs en forma de notícia -i no d’anunci publicitari- i que a mi em feia riure per no plorar. Sobretot, perquè em recordava que quan jo tenia aquest mòbil les tarifes eren caríssimes però pagava menys que ara que són tan barates. Per cert, ¿imaginen Kim Kardashian contrariada passant un cap de setmana amb un 3310 perquè està de moda però sense saber escriure sobre tecles en comptes de pantalla tàctil? Segur que acabaria explicant l’experiència en un documental i després fent un tutorial al YouTube sobre com fer-ho sense trencar-se les ungles postisses.

‘¡Que sea lo que Dios quiera!’

I ja que parlem de pròtesis, no sé si saben que la ‘drag queen’ Sethlas ha guanyat el concurs del Carnaval de Las Palmas de Gran Canària amb un vestit inspirat en el de la Mare de Déu anomenat ¡Mi cielo! Yo no hago milagros, que sea lo que Dios quiera. Em genera molta sorpresa que encara actualment la imatgeria religiosa utilitzada fora de la religió generi tanta controvèrsia. Em pregunto què han estat fent algunes persones des del 1989, quan Madonna va publicar Like a prayer. ¿Han passat de la ràdio de galena a la pantalla plana i s’han perdut tot el que hi ha entremig? Que el fiscal de Las Palmas està estudiant el vídeo per veure si hi ha delicte!

Tant d’enrenou ha aixecat l’actuació de la drag al concurs -on, a diferència d’Eurovisió, els vots del públic van ser decisius...- que el bisbe de les Canàries, l’alacantí Francisco Cases Andreu, va dir a l’ Abc Abc : “Estic vivint el dia més trist de la meva estada a les Canàries”. ¿Que no hi és els dies que hi arriben cayucos? Allò sí que és trist. També ha lamentat que hagi “triomfat la frivolitat blasfema [...] en els vots i els aplaudiments d’una muchedumbre enardecida ” el dia del concurs. De veritat, hi ha persones que deuen mirar Amar en tiempos revueltos i es deuen sentir que estan veient Black mirror. Esperem que s’inventi aviat l’F5 mental per actualitzar els éssers vestigi.

I parlant de xous, ¿no creuen que l’any que ve la gala de les drags no la podrien celebrar a la sala del Tribunal Suprem on aquesta setmana interrogaven Francesc Homs? Així serviria per a alguna cosa democràtica... Amb aquell paper floral de color fúcsia que tenen, crec que podria ser un bon escenari per a un certamen queer. Les togues també donarien molt de si. Sense res a sota, esclar. Per cert, quan el jutge li va dir a Homs que allò no era casa seva, jo si fos ell li hauria dit que gràcies. Quin espant viure en una casa similar a allò. Veient-ho, no sé per què, em sentia en un lloc híbrid entre l’hotel d’ El resplandor i la casa dels marquesos d’Urquijo.

Tampoc feia gaire més goig que el Tribunal Suprem Fèlix Millet, que ha explicat que està “fet una porqueria” i que no vol anar cada dia al judici perquè només pot “caminar deu metres”. Algú li hauria d’explicar a Mr. Palau que al judici no li faran fer zumba i que podrà estar assegut, com tota la resta d’acusats, que n’hi ha un munt. De fet, per estalviar-nos micropartícules en suspensió a tots els barcelonins haurien pogut anar junts a la Ciutat de la Justícia amb l’autobús aquest de la plataforma precientífica HazteOir.com, així hauria servit per a alguna cosa a banda de traumatitzar més nens que ja ho tenen prou difícil. Una pena que l’hagin immobilitzat a Madrid i se’l perdin els visitants del MWC que creien que viatjaven a Europa. Crec que l’haurien de museïtzar al Parque del Oeste, on la malaguanyada Veneno es buscava la vida.

I, per acabar, la model brasilera Adriana Lima diu que quan era joveneta es va plantejar fer-se monja però que al final es va decantar per desfilar en tanga davant de tot el planeta per a Victoria’s Secret. No em diguin que els sembla un canvi de parer estrany. Però si aquí tenim un munt de girs com aquest! Sense anar més lluny, a Espanya li ha passat el mateix. El 1978 volia ser democràtica i el 2017 ha decidit deixar Franco al seu mausoleu.