Un país per llegir

"L’Espinàs no viatja a la recerca de paisatges espectaculars. La seva especialitat, diguem-ho així, és saber treure suc de qualsevol realitat. [...] El paisatge és l’entremès que li permet anar a la caça d’homes i dones concrets i únics", escriu Isabel Martí, editora de La Campana, en el pròleg de L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, que l’editorial acaba de reeditar amb la intenció d’homenatjar l’exitosa col·lecció A Peu de Josep M. Espinàs. Un entremès, els paisatges que descriu en aquesta vintena de títols, que ens fa obrir la gana de conèixer i caminar per aquest país petit nostre.

De les seves caminades Espinàs en va fer literatura, molt bona literatura de viatges. Tot i la seva vocació per retratar més aviat les persones que els paisatges, el cert és que els paisatges són indestriables dels seus llibres. Com ho són de tantes i tantes novel·les. Passant pàgines d’El pont dels jueus (Columna) de Martí Gironell, hem desitjat poder trepitjar el pont de pedra de Besalú; resseguint la Barcelona de les novel·les de Carlos Ruiz Zafón (Planeta), hem redescobert una ciutat màgica; endinsant-nos en El fill de l’italià (Columna) de Rafel Nadal, ens hem sentit passejant per la Caldes de Malavella dels anys 40, de la mateixa manera que hem somiat amb fer una escapada al Pallars després de llegir  la tetralogia dedicada al Pallars de Maria Barbal i iniciada amb la imprescindible Pedra de tartera (Columna).

I és que el paisatge és part principal d’una novel·la, és l’embolcall que acomboia la història, i viatjar-hi a través de la lectura ens fa despertar les ganes de trepitjar-lo en persona. Laura Pinyol, autora d’El risc més gran (Amsterdam), ambientat a la Terra Alta, reflexiona sobre el pes del paisatge en la seva novel·la: "Jo volia que fos important per la seva presència constant, per ser el teló de fons. Però tampoc volia que l'arribada de la protagonista des de la ciutat al poble i el seu entorn natural s'associés a una idea bucòlica. El paisatge no és còmode, no ho havia de ser, tal com és l'entorn de Prat de Comte, on tens la sensació de sentir-te petit, mentre que la natura hi és d'una manera molt sòlida". Per a l’escriptora Núria Esponellà, l’argument de la novel·la i el seu paisatge són dos elements indissociables. "Acostumo a escollir llocs reals que tinguin una simbologia relacionada amb la idea principal de l’argument. A vegades la història proposa el paisatge, com passa a Ànima de tramuntana (Columna). El rerefons iber indicet requeria el paisatge de l’Empordà. És cert que la història de ficció és el més important, però el paisatge també pot ser-ne protagonista. El context natural i l’ambientació són elements que m’apassionen". 

En la mateixa línia, Care Santos, autora de novel·les com L’aire que respires (Planeta), assegura: "El paisatge en les meves històries no és només un marc, sinó que sol ser una part inseparable de la història. I, de vegades, un protagonista més. És el cas de Barcelona, que durant anys ha tingut tanta presència en les meves novel·les, tanta o més que els protagonistes". Santos es reconeix molt viatgera i afirma: "Els paisatges són inspiradors i de vegades demanen històries. De la mateixa manera que recopilo noms o anècdotes, també recopilo paisatges. Els arxivo en les meves notes per quan em calguin, o en documento algun aspecte concret perquè ja sé que n’escriuré alguna cosa. M’agrada que tingui sentit que la història passi allà i no en un altre lloc. Així passa, per exemple, amb el llac de Como (Habitacions tancades) o amb Conques, al Pallars Jussà (Seguiré els teus passos). Cap de les dues històries podria passar en una altra banda. L’espai està absolutament trenat amb l’argument i els personatges".

Però, ¿és la història la que proposa el paisatge o un paisatge pot fer sorgir l’argument? Martí Gironell afirma que les dues opcions són possibles. "Per posar-ne dos exemples, La venjança del bandoler era una novel·la sobre un bandoler que havia estat traginer i el bosc era un personatge més. A L'arqueòleg, el pare Ubach viu les seves peripècies al Pròxim Orient bíblic, una paisatge que determina la narració. Jo faig novel·la històrica i procuro que el paisatge que reprodueixo sigui el més fidel al d'aquell moment. I si no pot ser, fer-lo com més versemblant millor". En la mateixa línia, Maria Carme Roca, autora de títols com L’enigma Colom (Columna), explica: "Gairebé sempre és la història qui demana el paisatge, però en el cas d'El far (Columna) van ser l'illa de Buda i el delta de l'Ebre, amb la seva llum tan peculiar, els que em van inspirar la novel·la". Roca, que també és historiadora, es documenta molt bé a l’hora d’ambientar les seves novel·les, en una feina que mostra respecte pel paisatge. "Per a mi seria una traïció al lector no ser fidel al paisatge, no seria versemblant. Amb l'argument, amb els personatges, hi pots jugar més, amb el paisatge, no", diu.

Per la seva banda, Rafael Vallbona, autor entre d’altres de La comuna de Puigcerdà (La Butxaca), explica: "El paisatge i el temps són dos elements fonamentals en l’estructura argumental dels meus relats. Ells són els que emmarquen, i sovint ajuden a definir, el conflicte del conjunt de personatges que habiten la novel·la. La història indica quin ha de ser (i on és) el paisatge, però a la vegada el paisatge és també col·laborador necessari en la construcció de la història. És viu i actiu. El paisatge atorga força al conjunt de personatges fins a esdevenir un personatge més del relat. Així, la Cerdanya és gairebé tan protagonista de La casa de la frontera (Edicions 62) com la peripècia vital de la família protagonista". Com rebla Gironell, "l'objectiu és agafar de bracet el lector i fer-lo passejar per aquell paisatge". Ho heu llegit? Doncs aneu fent llista perquè llegir desperta la passió per viatjar. De moment us recomanem 10 lectures que us faran agafar ganes de fer les maletes i trepitjar territori.