La paraula oberta de Chantal Maillard

La fragilitat és una de les definicions de la nostra època. L’escriptura de Maillard ens ajuda a aprofundir-hi en lloc de rebutjar-la

Si busquem la definició del terme làbil, hi trobarem: “Caduc, inestable, que pot o ha de caure, desaparèixer, canviar...” Paul Ricoeur parla d’aquest Homo labilis, l’ésser humà fràgil del qual el filòsof xilè Cristóbal Holzapfel, comentant l’encertada denominació de Rocieur, afirma: “Prefereixo l’expressió fràgil per definir l’ésser humà de la nostra època, ja que ens ensenya la seva fragilitat en la incapacitat de grans doctrines i projectes socials, polítics, morals, religiosos. Però, d’altra banda, en això es mostra la seva virtut, ja que assistim a un sincerar-se per part d’aquest tipus humà que és el que domina en la nostra època”.

Acceptar-nos fràgils, doncs, com a porta per sincerar-nos en comptes d’erigir més altars a la seguretat militarment divinitzada. La labilitat per sobre de qualsevol habilitat, de qualsevol estratègia defensiva. Les grans propostes ens van... grans. Són inabastables i, per tant, o n’acabem distanciats i esgotats, o necessitem apropiar-nos-en per dominar-les, reduint-les a mers conceptes que manipulem com ens convé. Reconèixer la labilitat dels humans no implica convertir-nos en éssers frívols i egoistes que només actuen segons els desitjos efímers i canviants, sinó que pot ser una bona oportunitat per destensar la pressió de les grans propostes morals i endinsar-nos en la íntima petitesa d’un mateix. Podem tornar a port amb els grans transatlàntics en què un dia vam embarcar, il·lusionats, per tornar a salpar a bord, ara sí, d’una fràgil embarcació, petita, que trontolla més pel vagareig de les onades, però que tampoc té cap necessitat de creuar oceans.

Profundament lleugera

Des d’una d’aquestes barquetes de fusta, Chantal Maillard escriu: “Haurem de començar de nou. Començar callant. No és necessària l’escriptura. El que de veritat es fa per a l’esperit no deixa altres senyals que els que s’hi donen, i aquests són làbils, constantment han de ser renovats. Mai concloses, les obres de l’esperit. Res que sigui permanent”. Maillard potser és una de les autores actuals que més copsen la necessitat de reconeixement d’aquesta fragilitat que ens sincera. “De quina manera més fàcil perd el que és real la seva consistència: només un punt endarrere, o endavant, una lleugera inclinació de l’ànim i tot trontolla, el recipient es bolca i perd l’equilibri el món - jo”, escriu al seu últim llibre, La mujer de pie (publicat per Galaxia Gutenberg).

Nascuda a Bèlgica l’any 1951, es va traslladar a Espanya amb la seva família quan tenia 13 anys, edat en què comença la seva immersió en el món de l’escriptura, que mai més ha abandonat. “A partir de llavors, els canvis successius d’internat, el fet de ser filla única i estar allunyada dels seus pares, va fer que es convertís en una nena desubicada i silenciosa, que trobaria refugi en la literatura. Amb 14 anys havia escrit dues novel·les i més de cent poemes”, llegim al seu perfil de la Wikipedia. Premio Nacional de poesia l’any 2004, entre altres guardons, la seva escriptura oberta circula per les disciplines malgrat fixar-se, principalment, en la poesia, l’estètica i la filosofia, a més del seu interès per les tradicions orientals i l’Índia en particular. Definicions acotades i desacotades alhora, que ens serveixen per parlar, però que no tenen la voluntat de tapar a base de conclusions, més aviat d’obrir, fonamentant desconclusions o conclusions làbils.

Sabem, també, que làbil té propietats llefiscoses, i, per tant, no és una identitat fàcil d’atrapar. Rellisca de la pròpia definició: parlar d’una identitat làbil, o d’un Homo labilis, com fa Ricoeur, no implica una essència identitària, immòbil, sinó més aviat una “creença peregrina”, com escriu Maillard a La mujer de pie. I afegeix: “No hi ha res més forassenyat que pensar que existeixi alguna cosa, en alguna part de l’organisme o de la ment, que sigui idèntica a si mateixa. No obstant això, la identitat és un d’aquells conceptes en els quals creiem amb més fermesa. És ben cert que només en conceptes té sentit creure, donat que només un concepte roman idèntic a si mateix”.

El ‘tinnitus’ de la ment

La mujer de pie és un llibre que acompanya. Des del dolor i la ferida, ens fa partícips d’aquest estat fràgil que se sincera, de la necessitat de parlar amb veu alta i de foragitar la parla, de compartir dubtes i, a poc a poc, complicitats. Si el tinnitus és el so agut que algunes persones senten, com un brunzit o xiulet, això mateix passa amb “la parladora interna”, ens explica Maillard.

“De la mateixa manera que el tinnitus, el procés mental produeix un so agut i tan insistent que pot tornar-nos bojos si, quan en tenim consciència, no som capaços de controlar-lo... La ment humana és un cavall desbocat. No sentim el seu galop perquè ens és tan familiar que el confonem amb el soroll de les nostres pròpies passes. [...] No hi ha distància entre la nostra consciència i aquell mecanisme cec d’associacions sense límit. Fins que un dia, per atzar o per efecte d’un silenci prolongat, o perquè algú ens diu: atura’t i escolta, finalment la sentim. A partir d’aquell instant, i encara que decidim atordir-nos amb tota classe de soroll (converses, ocupacions o entreteniments varis), no podrem deixar de sentir-la. I si no som capaços de reduir la marxa de la ment trobant un punt neutre o la manera d’assistir a les seves fites sense que ens molesti massa, se’ns complicarà l’existència”, apunta la poeta al llibre.

Ella ho prova amb una escriptura menys mental, menys classificadora i judiciosa, al màxim de desclosa que pot (“L’escriptura: senyals, rastre d’animal ferit que deixem amb l’esperança que qui els segueixi sigui capaç de compassió”; “Escriure és la meva manera d’orar”). Amb silencis i vincles, més enllà de la literatura, al terreny físic, a la vida i els seus imprevistos. A les seves malalties i miracles. Ser fràgil i ser-ne conscient no debilita, tampoc enforteix, però facilita un caminar per caminar, concentrats en el valor inimitable de cada pas, de cada racó del paisatge, de tota companyia. Sense presses, més confiats. Agraïts.