Pedro Rovira, el dissenyador oblidat, reclama el seu lloc a la història

Badalona“Això m’ho posaria. Això és molt atrevit, però actual. M’agrada”. Aquests són alguns dels comentaris que Margarita Abras i Pou, directora del Museu de Badalona, va sentir a la inauguració de la retrospectiva dedicada a Pedro Rovira (1921-1928) per commemorar el centenari del naixement d’un dels grans talents de la moda espanyola, que injustament havia quedat en l’oblit. Uns comentaris innocents que Abras va voler compartir l’endemà, durant una visita de cortesia, i que manifesten l’esperit contemporani de l’obra del modista badaloní.

Estar al mig de tot

Però qui va ser Pedro Rovira? “Rovira va estar al mig de tot, però es va quedar a mig camí”, explica el dissenyador Lorenzo Caprile en referència a la seva mort prematura, que li va estroncar el camí per convertir-se en llegenda. Com el germà que no és ni el gran ni el petit, el modista badaloní va desenvolupar al llarg de la seva carrera una identitat pròpia, capaç d’abraçar dos corrents antagònics: l’alta costura clàssica a través de col·leccions exclusives i la moda democràtica amb produccions en sèrie versàtils i plurals que acostaven els seus dissenys a nous consumidors, més enllà de les elits burgeses. Luxe amb massificació, les dues cares d’una mateixa moneda que Rovira va saber treballar durant els anys 50, 60 i 70. “Una figura de transició molt valuosa que remata una etapa gloriosa i s’avança al prêt-à-porter que continua vigent en la moda actual”, diu Caprile. A nivell històric, el seu llegat coincideix amb la fi d’una dictadura vella i el naixement d’una jove democràcia, en què la firma Pedro Rovira va viure la seva màxima esplendor. Novament al mig.

Del forn a l’agulla

El forn familiar i els figurins, que disgustaven especialment el seu pare, van marcar la infància de Rovira (Badalona, 1921). De jove va abandonar la carrera de medicina per aprendre l’ofici de l’agulla amb el també badaloní Celso Roldós, oficial sastre de la prestigiosa casa Santa Eulalia de Barcelona. Rovira, però, va voler viatjar a París per volar més alt. “Volia perfeccionar l’ofici i a la capital francesa va fer amistat amb Cristóbal Balenciaga, a qui influenciaria en la tècnica dels seus inicis”, explica Josep Casamartina i Parassols, director de la Fundació Antoni de Montpalau i un dels dos comissaris de l’exposició. Immergit en un mar d’idees recollides de les desfilades de moda i seguint els consells del mestre Balenciaga, Rovira va tornar a Catalunya per fundar l’any 1948 el seu propi atelier d’alta costura a Barcelona, tot i que va continuar vivint a Badalona.

Geni i figura

El bon fer i el magnetisme personal de Rovira van fer que ràpidament es guanyés el reconeixement de la burgesia catalana. “Rovira tenia un gran sentit del gust i la discreció, i més enllà de la seva professionalitat va destacar per ser una persona afable, atenta i compromesa amb els seus”, afirma l’altre comissari, Ismael Nuñez Muñoz, conservador de la Fundació Antoni de Montpalau.

Als anys 50 Rovira treballava l’alta costura de manera notòria per a una clientela fidel: les senyores de la família Trueta i Samaranch Viñas, entre altres dames de la societat catalana, eren assídues als seus dissenys refinats. Més tard, quan va tancar Balenciaga el 1968, algunes de les clientes del modista basc com la marquesa de Torroella de Montgrí, María del Carmen Ferrer-Cajigal, i la seva filla Carmen de Robert també van trucar la porta de Rovira. “No imposava com un dictador de la moda sinó que interpretava i emmotllava el seu estil a les necessitats de cada persona creant dissenys que s’adaptessin a les seves necessitats”, explica Josep Casamartina. Versatilitat i flexibilitat per vestir fins a tres generacions d’una mateixa família: “Per a Rovira la moda era una servitud”, afegeix Casamartina.

El gran salt internacional

A finals dels anys cinquanta, la seva fama es va escampar per tot Europa amb desfilades a Frankfurt, Estocolm, Milà o Venècia, i l’any 1964 els seus dissenys van arribar fins a Nova York, on van seduir el públic nord-americà. En aquests viatges l’acompanyaven les maniquins més il·lustres, ambaixadores del seu estil: “Sempre va tenir molt bon ull a l'hora de triar les models”, diu Casamartina. María del Carmen Aznar, Carmen Paré i Isabel Martín eres les més habituals. Més tard, amb el boom del prêt-à-porter, treballaria amb Francina Díaz i algunes esporàdiques com Nati Abascal fotografiada per Antoni Bernad. L’actriu Teresa Gimpera també va ser una de les preferides del modista. “La seva roba m’agradava, era clàssica i molt elegant, sense enfarfecs, com el seu caràcter”, explica la mateixa Gimpera en la monografia dedicada al dissenyador que acompanya l’exposició.

En aquesta època les creacions de Rovira també estaven presents a les prestigioses revistes que dictaven tendència. Després d’haver estat aclamat internacionalment i amb la crítica especialitzada a la butxaca, Rovira va ser admès a la Cooperativa de Alta Costura, que agrupava els modistes més elitistes del país com Pedro Rodríguez, Asunción Bastida, Manuel Pertegaz, Santa Eulalia i el Dique Flotante. Una admissió polèmica per les desavinences amb Pertegaz.

Ascens i declivi

L’any 1968 va ser clau per a l’expansió de la seva marca, coincidint amb la consolidació de diverses línies de moda més assequible, i més tard es va ampliar amb altres complements. “Rovira va ser qui millor es va saber adaptar als nous temps amb col·leccions prêt-à-porter ben diferenciades”, afirma Josep Casamartina. De fet, en cadascun dels vestits que s’exhibeixen al Museu de Badalona s’hi aprecia un contrast rellevant entre l’elegància discreta de les peces d’alta costura amb la fantasia de les col·leccions de tot portar. Un mix de teixits, geometries, estampats i colors vibrants en dissenys avançats al seu temps. “Rovira era molt savi i atrevit, per això es veu encara tan modern”, afegeix Ismael Nuñez. Just quan el dissenyador badaloní vivia el clímax de la seva carrera professional va morir sobtadament, d’un atac de cor. Només tenia 57 anys. Aquesta mort precipitada l’any 1978 i la ràpida dissolució de la seva empresa van escombrar el seu llegat com una ventada. “Desgraciadament la moda que deixa de vendre’s desapareix, i això li va passar a Rovira”, afirma Casamartina.

Redescobrint l'artista

Després de l’homenatge que el Museu del Traje de Madrid va dedicar al seu llegat, també a cura de Casamartina i Nuñez, l’antològica del Museu de Badalona és una revisió més ambiciosa de l’obra del modista. Així, Pedro Rovira 1921-1978 representa una extracció simbòlica de tot el material que la Fundació Antoni de Montpalau ha pogut recuperar del dissenyador, a més de peces del Museu de Badalona i de diverses clientes: s’exposen gairebé 100 vestits de les 16.000 peces d’indumentària que hi ha catalogades. Completa l’homenatge una monografia àmpliament il·lustrada i un documental que rescata la memòria del seu llegat. “Rovira es mereixia un renaixement com cal”, conclou Ismael Nuñez.