Pujar 100 cims en menys de 3 mesos: l'aventura èpica d'un emprenedor català

100 pics en 84 dies. 36 comarques i 80.000 metres de desnivell recorreguts. Una autocaravana, bona connexió per seguir treballant i un nom: Oriol Sanz. Aquests són els ingredients que aquest empresari i emprenedor de 57 anys de Sant Cugat, amant de l’esport i la muntanya, va combinar entre el 16 de juliol i el 7 d’octubre del 2021 per fer realitat un somni: fer 100 pics catalans en menys de 3 mesos mentre seguia treballant, acompanyat dels seus millors amics.

Després de dos anys, aquest somni ja és una realitat, i ha anat molt més enllà del que podia imaginar l’Oriol: al juliol va estrenar el documental La 100 pics, dirigit pel seu fill Jordi Sanz, en què narra el dia a dia de l’experiència. Un documental que ara s’està presentant a diferents festivals de cinema i que esperen poder veure aviat a les pantalles de TV3.

El poder de l’emprenedoria

Però com va començar tot plegat? Emprenedor de mena, l’Oriol adora els projectes: “M’encanta somiar-los, dibuixar-los, viure’ls, compartir-los i gaudir-los. El meu cervell no para d’imaginar i volia fer alguna cosa especial, perquè quan et vas fent gran veus que la teva finestra d’oportunitat per fer coses especials es va limitant”. Tot va començar quan el nebot de la seva dona li va regalar un llibre: 100 cims del CEC. “Jo soc molt esportista, corro per la muntanya, vaig al gimnàs i faig bici, però no pujo cims ni soc escalador. Però em va semblar un repte xulo que em permetria veure Catalunya”. A partir d’aquí va començar el que ell anomena “el procés de somni”: “És quan vaig posant tots els ingredients per convertir-lo en un projecte molt potent”. Per això ho limita en el temps (84 dies) i es proposa seguir treballant i compartir-ho amb els seus amics: “Soc una persona tancada que no comparteixo prou les coses i vull compartir aquest moment de la meva vida per obrir-me, per compartir l’experiència amb els que més estimo i per dir-los que estic content de tenir-los al meu costat”. Per això, com a bon enginyer, comença un procés de planificació molt treballat. Cal tenir-ho tot lligat per complir amb els objectius.

La planificació és clau

“La planificació és fonamental i més en un projecte com aquest. Primer calculo que podré fer uns tres cims al dia i col·loco les jornades més llargues coincidint amb els caps de setmana”, explica l’Oriol. També compta que treballarà cada dia, però farà mitja jornada de manera que serà com si s’agafés un mes de vacances, però repartit en els dies que durarà el repte. Fa una graella amb tots els amics que l’acompanyaran a fer els cims i també li cal comprar-se una autocaravana i contractar una bona connexió: “És l’única manera viable de poder seguir treballant”, admet. A partir d’aquí prepara una rutina diària: es lleva a les 6 del matí, fa l’aproximació al cim amb el cotxe de l’acompanyant, puja i baixa els pics del dia, es dutxa, fa la bugada i les tasques quotidianes del dia a dia, treballa de 12 a 14, dina en algun restaurant, torna a treballar de 3 a 6 de la tarda i llavors ja dedica temps per planificar el dia següent, escriure al blog, publicar a les xarxes socials, sopar a l’autocaravana i anar a dormir a les 10 h.

Moments per sempre

“La muntanya em feia un regal cada dia. Cada dia m’aixecava dient: «No pot tornar a passar», i passava. Vaig gaudir tots els cims intensament”, recorda l’Oriol. Els que recorda amb més carinyo són la Pica d’Estats i el Sotllo: dos 3.000 en un dia que van ser un punt d’inflexió en el repte. “La Pica és un cim mític que vaig fer amb el meu fill Jordi i em va generar molt bona energia veure que ell també va ser capaç de fer-lo. Va ser el dia que vaig veure que el que havia somiat era una realitat”, reconeix. A la llista dels bons records també hi ha la Punta Alta, el Montseny, el Matagalls, les Agudes i el dia que va creuar la serra de l’Albera. Però el primer lloc se l’emporta el Niu de l’Àliga, l’últim pic. “Va ser un dia molt especial, però vam patir perquè plovia i feia vent; un dia que si no vas ben preparat tens les condicions clàssiques per patir hipotèrmia”, explica. “Jo ja m’he trobat en situacions complicades i sé gestionar els meus límits, de seguida em poso a córrer muntanya avall fins que estic a resguard, però venien el meu fill i un amic, que em gravaven per al documental, i vaig patir molt pel seu amic. A dalt el vaig veure insegur i el vaig intentar mentalitzar. Vaig deixar de patir quan ja érem a una alçada prudent”, admet.

Un altre cim complicat va ser el Comaloformo, a la Vall Fosca: “És un pic difícil, però a més el vaig pujar amb la costella trencada. Me l’havia trencat el dia 29 del repte, però havia decidit continuar-lo”, recorda. En el sac de pujades amb dificultats també hi posa el Tuc de Molières, a la Vall d’Aran: “La nit abans havia patit una gastroenteritis molt forta. Va ser dur perquè el meu cos no podia caminar: aquell pic el vaig pujar amb el cap, no amb el físic”, admet.

Trobar l’essència

“Si abraces el patiment, tens la possibilitat de superar-lo”, explica ara l’Oriol a les xerrades sobre reptes que fa a les empreses desinteressadament. La pujada al Tuc de Molières és un exemple de capacitat mental. “La capacitat mental s’entrena”, diu l’Oriol. “Amb els entrenaments diaris, l’exigència de no rendir-te i de passar situacions difícils i superar-les, el teu cap es prepara per a les dificultats: les abraça, les supera i et demostra que hi ha poques coses que et puguin fer abandonar”, considera. També creu que és important ser fidel als valors: “I això és un reflex de la nostra essència. És molt difícil trobar l’essència, però és allò que et fa sentir bé perquè el que fas és autèntic: si ets fidel als teus valors, et sents bé i fas les coses com t’agrada fer-les. A mi la muntanya m’ha fet retrobar amb la meva essència”.