Élisabeth Cadoche i Anne de Montarlot: "Sempre et compares amb els altres i sempre els trobes millors que tu"

Barcelona"Per què les dones segueixen sense creure en elles mateixes?". Aquesta és la pregunta que es fan i intenten respondre Élisabeth Cadoche i Anne de Montarlot en el llibre El síndrome de la impostora recentment publicat per Península. A través de les seves pàgines intenten explicar els motius psicològics -amb profundes arrels històriques i socials- que porten a aquesta falta d'autoestima que pateixen moltes dones tot i que només fa uns anys que se n'ha començat a parlar. L'impuls que han donat els testimonis d'alguns dones molt conegudes com Michelle Obama, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, o l'actriu Emma Watson, que han reconegut que pateixen la síndrome de l'impostora, han ajudat a visibilitzar el problema i a que moltes dones puguin identificar el que els passa. En parlem amb les autores del llibre

D'on creieu que ve aquesta falta de confiança que afecta tantes dones i tan diverses?

— La desconfiança té tres orígens: històric, social i familiar. Les dones són producte d'un patriarcat que durant segles ha sostingut i alimentat la idea de fragilitat i de falta de confiança en les dones com a part del seu ADN. Les dones també es veuen afectades pels mandats socials que els exigeixen rendiment, perfecció, bellesa, juventut, etc. Finalment, la falta de confiança pot tenir les seves arrels en la infància, amb un vincle emocional fràgil. Amb la síndrome de la impostora poc importa el teu origen, la teva cultura: tu també formes part de la història, d'una societat i d'una família que et condicionen.

Com es manifesta aquesta síndrome?

— Quan et falta confiança en tu mateixa sempre et compares amb els altres i sempre els trobes millors que tu. Amb aquesta síndrome ens podem sentir fora de lloc, i per això ens fa por exposar-nos i som propenses a patir ansietat. I davant d'aquesta percepció que diu que no estem legitimades per fer o ser on som desenvolupem estratègies compensatòries: una és treballar frenèticament, sense comptar les hores, i això ens pot portar a patir el que es coneix com a burn-out (un estat d'esgotament mental i físic produït per l'excés de feina). L'altra estratègia és sabotejar-nos a nosaltres mateixes dient que ho fem molt malament i no ho aconseguirem mai.

Com més èxit té una dona, més gran és la síndrome de la impostora?

— Les dones que tenen èxit quan pateixen la síndrome de la impostora creuen que com més visibilitat tenen més probabilitat hi ha que les descobreixin i les desenmascarin. Per tant els dubtes sobre la seva capacitat aniran intensificant-se a mesura que tinguin més èxit i més poder. I després, en els sectors tradicionalment masculins patirà soledat perquè no tindrà amb qui compartir o comparar la seva experiència. Per això és tan important la representació, que hi hagi models, més dones en llocs de poder.

Per què s'està començant a parlar d'aquesta síndrome ara si fa tant de temps que passa?

— Vam conèixer la síndrome de la impostora l'any 1978 gràcies al treball de Pauline Rose Clance i Suzanne Imes, però semblava una cosa reservada al camp de la psicologia. Les dones no en parlaven, estaven avergonyides d'explicar-ho. Però des del 2017 i l'esclat del moviment Me Too les dones han començat a parlar i sobretot han començat a ser més escoltades, i així la seva salut mental s'ha convertit en una prioritat.

Com se supera?

— Lamentablement és difícil treure's de sobre aquesta síndrome, però si intentem revisar les vivències limitants que vam tenir durant la infància, deconstruir algunes creences falses que ens van inculcar sobre nosaltres mateixes, podrem aprendre a domesticar-la. Cal saber acceptar l'èxit i desprendre'ns de la mirada de l'altre. És fonamental conèixer-se bé, comptar amb persones que siguin un suport i tenir models a seguir.