¿Per què de vegades entrem a la cuina i no recordem què hi anàvem a fer?

Barcelona¿Per què de vegades entrem a la cuina i no recordem què hi anàvem a fer? ¿Com és que ens trobem en la desagradable situació que algú ens saludi pel carrer i no sapiguem qui és? ¿O per què ens pensem que han dit el nostre nom, quan no ha estat així? Sovint vivim situacions per a les quals sembla que no hi hagi una explicació racional, fins i tot ens trobem amb sensacions com la intuïció o les premonicions, que no sabem exactament d’on provenen. Però en realitat són tota una sèrie de misteris que tenen un raonament científic. De tot això en parla el nou llibre ¿Dónde están las llaves? (GeoPlaneta, 2023) de Saül Martínez-Horta, especialista en neuropsicologia clínica de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

En una clara reminiscència de les històries del reconegut neuròleg Oliver Sacks, en el llibre de Martínez-Horta s’expliquen un seguit de situacions de la vida quotidiana que tots vivim i per les quals, en general, no ens hem de preocupar. “Són fets inherents a la nostra biologia, petits desastres quotidians que només cal tractar si de sobte són massa freqüents o si interfereixen directament en la nostra vida”, explica el neuropsicòleg.

¿Què anava a dir?

Una de les situacions més comunes és la d’oblidar una cosa que volíem fer o que anàvem a dir. “No és que ho estiguem oblidant, sinó que no ho hem après”, explica Martínez-Horta. Perquè es produeixi un aprenentatge, cal desplegar uns recursos mínims d’atenció i elaborar internament el que es volia dir o fer. “Estem constantment bombardejant els nostres recursos d’atenció amb una quantitat d’informació terrible i el nostre cervell i les seves funcions són relativament fràgils i limitades, fet que de vegades fa fracassar aquesta mena de processos”, continua el neuropsicòleg. És a dir, si vas a buscar les claus on creus que les havies deixat i no hi són, és perquè no has processat la informació en el moment que les estaves deixant.

¿Qui és aquesta persona que em saluda?

Tots hem viscut alguna vegada aquesta experiència tan incòmoda. Ens ve algú a saludar-nos efusivament i no tenim ni idea de qui és. Martínez-Horta treu ferro a l’assumpte: “Moltes vegades ens presenten o coneixem algú de manera puntual en un determinat context, però després, com que no tornem a veure aquella persona, deixem d’alimentar el record. Si al cap d’un temps ens tornem a trobar aquella persona fora del context on la vam conèixer, ens sona, però no sabem qui és”, explica. Ara bé, ¿com és que aquella persona sí que se’n recorda de nosaltres? “Hi ha persones que tenen una gran habilitat per fer associacions de cara-nom-lloc, però no tenir aquesta capacitat no implica tenir cap problema ni malaltia”, matisa.

¿M’has cridat?

Estàs a casa fent coses i de sobte et sembla que algú t’ha cridat. Preguntes i resulta que ningú ha dit res. ¿Què ha passat? “El cervell s’anticipa i quan impacta en els nostres sistemes sensorials un so que té una relativa forma, el cervell, en un intent d’atribuir un significat, busca a què s’assembla”, explica Martínez-Horta. Aquest fenomen ens indica que no estem contínuament analitzant el món, perquè fer això saturaria el cervell, sinó que el que fa és anticipar-se al que sigui més probable que passi.

Això també explicaria com de vegades es té la falsa percepció d’haver vist algú de nit a l’habitació, quan no hi ha ningú. “El cervell és una màquina d'emplenar buits i de preveure. En contextos com a la nit, a les fosques, és fàcil que una ombra totalment banal sigui interpretada pel cervell com una presència humana”, aclareix.

Això ja ho he viscut abans

Els famosos déjà-vu que tots hem experimentat alguna vegada, aquella sensació de ja haver viscut abans alguna cosa, tenen diverses explicacions científiques que desvelen el misteri. Per a Martínez-Horta, n'hi ha dues que són particularment interessants. La primera seria que es produeixi alguna mena de desfasament temporal en el moment que el cervell integra la informació visual, auditiva, espacial i sensitiva, de manera que es produeixi una falsa impressió d’haver-ho viscut abans. L’altra explicació és que, quan processem informació a través dels nostres òrgans sensorials, normalment només ho fem una vegada. Si mirem un bolígraf, només el veiem un sol cop. Però pot ser que, per error, es processi dues vegades i ens creï la sensació d’haver-lo vist abans. “El nostre cervell comet errors contínuament, és un sistema molt fràgil i complex”, explica el neuropsicòleg.

Tinc una intuïció

¿Què passa amb totes aquelles intuïcions i premonicions que de vegades assegurem haver sentit? “Molts cops tendim a oblidar successos que no han complert les expectatives. En canvi, sí que recordem els que han tingut un valor”, explica l’autor del llibre. “És probable que molts cops hagi vist un avió i hagi pensat “t’imagines que cau?”, però si un dia per casualitat miro un avió i cau mentre penso això, em pensaré que he tingut una premonició, quan en realitat això ho he pensat abans milions de vegades”, posa d’exemple.

Llum al final d’un túnel

Són moltes les històries de persones que han estat al llindar de la mort i que asseguren haver vist la imatge d’un túnel amb una llum al final, haver-se trobat amb persones que ja no hi són, o que fins i tot hagin vist tota la seva vida passar, com si fossin diapositives. ¿Què hi ha de cert en tot això? Segons Martínez-Horta, hi ha molts estudis que confirmen que aquesta mena d’experiències han passat. El que passa és que l’explicació és més científica del que podria semblar: “Quan una persona pateix una parada cardiorespiratòria, però el seu cervell està sa, comença un procés de mort cerebral on hi ha tota una cascada d’esdeveniments a nivell neuroquímic i elèctric que, curiosament, abasten les zones del cervell relacionades amb el que descriuen els testimonis”, apunta. En canvi, l’expert assegura que les persones que tenen traumatisme cranial o el cervell danyat no acostumen a tenir aquesta mena d’experiències.

El 10% del cervell

Finalment, hi ha molts mites al voltant del cervell i les seves capacitats. Un dels més populars és el de creure que els humans només fem servir el 10% del nostre cervell. “És una afirmació molt absurda”, assegura Martínez-Horta. “Sabem que, fins i tot en repòs, el cervell ens funciona a cent mil per hora. A més, per poder-ho afirmar, algú hauria d’haver conegut a una persona que fes servir aquest 100% del cervell per poder-ho comparar”, conclou.