Marc Munill i Jari Mäkelä treballant al taller

Els sastres del segle XXI

L’ofici de modista es reinventa mentre neixen nous formats que volen fer un gir a la tradició

Marc Munill i Jari Mäkelä treballant al taller / MANOLO GARCIA

“Jo havia de ser capellà, però la vida em va portar a aprendre l’ofici de sastre”, recorda Marc Munill de la seva joventut. D’orígens humils, nascut en un petit poble de Lleida i sense coneixements previs en sastreria, el Marc va acabar aprenent dels grans mestres exercint la professió a l’emblemàtica (i desapareguda) botiga El Dique Flotante. D’allà va fer el salt a un dels tallers artesans més prestigiosos de l’Estat: la sastreria de Santa Eulàlia, a Barcelona. És dels pocs que encara hi treballen. “Dels que em van venir a buscar per proposar-me feina vaig triar el millor partit”, explica. Ja fa 31 anys que es va incorporar a l’equip de professionals que exerceixen l’ofici a la botiga de la família Sans, ubicada al cor del passeig de Gràcia. Aquí Munill ha perfeccionat el mètode i la forma de treball gràcies a qui va ser el seu mentor, el senyor Sullà. “Ell em va ensenyar l’art del tall, entre altres tècniques de costura, i jo he heretat el seu estil”, assegura mentre talla meticulosament amb les seves tisores centenàries –herència del seu mestre– el camal d’uns pantalons, l’últim encàrrec d’aquest sastre mig jubilat que encara accepta comandes dels clients de sempre. La devoció per la feina no coneix fronteres. “Vaig descobrir el gust pel que feia quan veia que els vestits que confeccionava podien transformar un home malgirbat en tot un senyor”, bromeja.

L’art del fet a mida

Munill treballa seguint fil per randa el mètode tradicional d’aquest ofici ancestral, com si fos una litúrgia. Parla amb el client, l’assessora, escull teixits especials i confecciona el patró. “Guardem i arxivem tots els patrons dels nostres clients, així els tenim a mà”, diu. A les portes del taller hi ha emmagatzemades, en calaixos i penjadors, les mides personalitzades de cadascun. “Tot ho fem de manera artesanal, seguint tots els passos, puntada rere puntada, sense oblidar cap detall”, diu. Des de la costura més minúscula fins al nom o les inicials del client. “És important que el vestit sigui el màxim de personalitzat perquè reflecteixi el caràcter de qui el porta”, diu. Com una segona pell.

Sobre tendències, els temps canvien i els gustos evolucionen: “Els nois joves volen vestits clàssics de tall modern perquè els utilitzen per anar a treballar. En canvi, els senyors busquen una vestimenta especial, però que no mudi en excés”, continua.

De Finlàndia al taller de Santa Eulàlia, Jari Mäkelä treballa amb Marc Munill des de fa 15 anys. De fet, ha estat el seu mestre. El Jari representa la nova generació de sastres que aprenen l’ofici i mantenen la tradició. Els joves van molt buscats perquè no tots aguanten l’exigència de la sastreria. “És un ofici dur que exigeix sacrifici i moltes hores de rodatge”, diu somrient el sastre finlandès mentre el Marc l’observa. El mestre no perd de vista l’aprenent. “El sastre, per ser bo, en necessita un altre que li ensenyi a cosir i a tallar, i això no ho aprens a les escoles”, diu el Jari. I afegeix: “És una cosa que has de sentir en els teus propis dits”. Lliçó apresa.

En perill d’extinció?

Vestits a mida fets a mà amb un tall exquisit, elaborats per professionals que inverteixen una mitjana de 60 hores en la confecció... i un pressupost que, sovint, no és a l’abast de tothom. “Partim d’uns 2.700 euros”, diu Marc Munill. La confecció artesana amb personal experimentat té un preu. Aquest, però, no és el veritable hàndicap per a la continuïtat de l’ofici. “Les sastreries escassegen, hi ha poques escoles que n'ensenyin, els aprenents venen cada vegada més verds, i de mica en mica es perd el valor del treball i la dedicació que exigeix l’ofici”, esgrimeix. Tot i així, hi ha llum per a l’esperança: “Els pocs que som resistim, i encara trobem joves que despunten i són capaços de seguir la tradició”, conclou.

Nous formats

La sastreria tradicional sobreviu en paral·lel a les tendències contemporànies. Dissenyadors que treuen pols als patrons, joves firmes que defensen un concepte de sastreria per a la generació mil·lennial i altres iniciatives que donen un nou enfocament a la roba feta a mida. En definitiva, promulguen fórmules alternatives que sedueixen altres públics.

És el cas de Mans Concept Menswear, una marca guanyadora en tres ocasions del premi 080 Barcelona Fashion al disseny emergent capitanejada pel jove Jaime Álvarez. “La marca reinventa i descontextualitza la confecció tradicional. Uneix la transgressió amb els codis de sastreria impecables per crear un nou híbrid”, diu Álvarez. Mans treballa la roba 'prêt-à-porter' que presenta cada temporada a la passarel·la catalana amb un estudi de sastreria a mida, influenciada tant pels tallers londinencs de Savile Row com per les tècniques japoneses i les subcultures juvenils, i proposa una nova masculinitat. “Vaig veure que hi havia un nínxol de mercat en aquest sector perquè no buscava ni vestits clàssics, ni la confecció dels grans magatzems ni dissenys extravagants”, diu Álvarez. Una fusió que convenç els menys dogmàtics.

Un emblema d’elegància

Un altre dels noms joves que destaquen és el de Juan Avellaneda, que converteix el vestit dos peces (americana i pantalons) en un objecte de desig que unifica gèneres. De fet, és la peça estrella de la firma homònima que dirigeix des de fa dos anys. “Els trajos donen una versatilitat inimaginable, són un meravellós fons d’armari per a les ocasions especials i estilitzen moltíssim”, diu el mediàtic dissenyador. Influenciat per Yves Saint-Laurent i Tom Ford, Avellaneda recorre habitualment als teixits sumptuosos, als patrons ben treballats i als estampats arriscats i amb color. “Busco peces atemporals d’alta qualitat que tinguin un punt arriscat i mantinguin l’esperit mediterrani, més festiu i glamurós”, diu. Sovint les peces de la temporada accepten modificacions, a demanda, i Avellaneda ho combina amb vestits a mida, sempre sota la seva visió. “Respecto moltíssim l’ofici de sastre i, tot i que no m’hi considero, puc dir que jugo amb el concepte i l’adapto. Al final, tot es reinventa a l'època en què vivim”.

La sastreria té també, avui en dia, nous formats, moderns i efímers, com és el cas de Sastreria Moderna, la 'pop-up' de moda no convencional que es fa cada any a Gratacós. Aquest espai de reflexió sobre la producció i el consum de la moda és també un punt de trobada de creadors i clients. La roba que ofereixen els dissenyadors participants no es fa a mida, però sí que es produeix sota comanda. “La filosofia és no crear estocs per evitar que la roba d’autor s’hagi de malvendre en unes rebaixes”, assegura Laia Beltran, impulsora de la iniciativa. Això no vol dir que a l’hora de sol·licitar una peça per encàrrec no s’admetin algunes llicències. “En alguns casos, els clients poden escollir diferents colors o teixits”, diu.

D’aquest últim aspecte se’n fa càrrec Gratacós, negoci familiar especialista en teixits que dissenyen i produeixen. Tot i que el gruix de les vendes és internacional, el consumidor local es manté fidel: “Abastim modistes, sastres en menor proporció i particulars que busquen qualitat i exclusivitat”, conclou Aida Molano, portaveu de l’empresa. Queda clar que la moda es transforma i s’adapta als canvis.

Més continguts de