Estils 26/05/2021

Vestint el cos: quan la indumentària dialoga amb la història

La moda del segle XX, en sintonia amb el transcurs dels fets polítics i econòmics, s’ha anat adaptar als canvis socials, culturals i laborals que han viscut les dones

Bet Coll-Vinent
5 min
La dissenyadora  Mary Quant

Barcelona“La moda sempre respira l’època. No hi ha un moment en el qual no participi en el que passa en l’àmbit històric”. Silvia Rosés, teòrica i docent de la història de la moda, sintetitza amb aquesta afirmació la relació que s’estableix entre el cos, la indumentària i el context social des del moment de l’aparició de la moda a mitjans del segle XIV fins a l’actualitat. Amb la caiguda de l’Antic Règim, el triomf de les revolucions liberals i l’ascens al poder de la burgesia, la moda moderna s’organitza en sintonia amb la competència de classes i la lògica de beneficis. L’auge del capitalisme i l’arribada del consum de masses es tradueixen en un nou model d’indústria del vestit, l’alta costura, que arriba al seu apogeu amb l’entrada del segle XX. És precisament en aquest context en què s’inspira l’exposició virtual que ofereix el FIT Museum de Nova York, titulada The roaring 20s and the swinging 60s, la qual compara els esdeveniments socials, les revoltes polítiques i els discursos artístics que van delimitar la indumentària dels feliços anys 20 i la de la dècada dels 60.

Per construir un discurs que corre paral·lel al transcurs de la història contemporània, l’exposició concep el vestit com un element més en el desenvolupament de la societat occidental, i el considera una part activa del canvi social i cultural. I això ho veiem des de l’arribada del dissenyador Frederick Worth al segle XIX i els seus primers dissenys d’alta costura, creats exclusivament amb l’objectiu d’aconseguir distinció social, fins a l’actualitat, on els estàndards de bellesa i la publicitat regeixen tots i cadascun dels passos que fa la indústria de la moda. El cos vestit viu en un diàleg constant amb el context que l’acompanya.

Christian Dior el 1950 envoltat de models

Els feliços anys 20: de la cotilla a la silueta recta

L’evolució de la cotilla és una mostra perfecte de com la indumentaria s’adapta i es dissenya en funció dels esdeveniments històrics que se succeeixen. “En termes socials, l’ús de la cotilla es traduïa en un seguit de restriccions per a la dona, que veia com el seu principal àmbit d’acció es reduïa a la llar i quedava relegada a la figura del marit, que era qui anava a treballar i portava els diners a casa”, constata Rosés. Aquesta peça cenyida a la silueta en forma de rellotge de sorra que asfixiava la cintura, també mimetitzava l’opressió domèstica i les dificultats per emancipar-se que patien les dones. La supressió de la cotilla coincidirà amb l’arribada dels feliços anys 20, en què l’esperit festiu i la recuperació econòmica que viurà Europa després de la Primera Guerra Mundial, es traduirà en una transformació de la indumentaria femenina. L’alliberació del cos de la dona llavors es materialitzarà en models de vestit com el little black dress de Coco Chanel, on la silueta recta i fluida vestirà una nova dona que respirava més independència i desafiava les rígides normes tradicionals de conducta femenina. La forma tubular que dissenyadors com Poiret, Schiaparelli o Vionnet van introduir a les seves peces durant els feliços anys 20, i que destil·laven modernitat, van ser recuperats després durant els coneguts com a swinging sixties -tal com explica l’exposició del FIT- amb models de Mila Schön o Yves Saint Laurent.

Un retorn a l’àmbit domèstic: el ‘new look’

Si seguim analitzant l’evolució del vestit en funció del moment històric veiem que la recessió econòmica dels anys 30 i l’inici de la Segona Guerra Mundial va produir una certa masculinització de la vestimenta femenina. Les dones assumeixen els llocs de feina dels homes que havien marxat al front i necessiten roba pràctica per a les obligacions laborals. “La corba de la cintura, el pit i els malucs quedarà pràcticament desdibuixada”, explica Sílvia Rosés. Posteriorment, amb l’impacte psicològic, social i polític del conflicte bèl·lic, el rol de la dona i la seva vestimenta faran un pas enrere i es retornarà a la silueta del rellotge de sorra característica de principis de segle. Un exemple d’aquest retrocés estètic el personifica el new look de Dior, creat el 1947, vestits on torna la cintura d’abella i la faldilla llarga per fer encaixar les dones en el que la mirada masculina occidental buscava en elles. Però a mesura que avanci la dècada dels 50, l’aparença corporal s’aproximarà a la forma del trapezi, segons apunta Rosés, amb creacions com el baby doll de Balenciaga o els primers dissenys de Courrèges.

La col·lisió generacional dels anys 60

Amb el moviment hippie i la segona onada feminista, la indumentària torna a renovar els seus formats. Concretament el 1963, Mary Quant dissenya i vesteix per primera vegada una minifaldilla. “Quant afirmava que se l’havia dissenyada per a ella i per a les seves amigues, perquè fins aleshores no hi havia cap dissenyador que els hi oferís una peça que s’adaptés a les seves necessitats físiques i laborals”, detalla Charo Mora, especialista en cultura de moda i tendències. El model de faldilla curta era, una vegada més, un reflex del context social del moment: “El jovent apel·lava a un replantejament dels valors i ideals dels seus progenitors, així com un qüestionament de l’establishment”, considera Sílvia Rosés. La minifaldilla era un element contestatari, formava part de la col·lisió generacional que s’estava produint als anys 60. Dissenys com els de Quant o Courrèges, il·lustren a l’exposició virtual del FIT aquest sentiment juvenil que durant la dècada dels anys 20 ja s’havia traduït en un alliberament de la vestimenta femenina i que amb l’entrada dels swinging sixties torna a estar present. La cultura juvenil atrevida que representaven les joves flappers,d’estètica modernadurant els feliços anys 20, torna a aparèixer amb els hippies dels 60. Sobretot en les dones que més enllà de demanar la igualtat política i econòmica respecte a l’home reivindicaven el poder de decisió sobre el seu cos i la seva sexualitat com a resposta a l’estructura patriarcal. Elements com la minifaldilla es van convertir en un símbol d’aquesta lluita.

De la moda unisex fins a l’actualitat

En aquest diàleg persistent amb la història, la moda i els ideals de bellesa s’han anat adaptant als valors de cada moment. Als anys 70, amb la indústria del prêt-à-porter plenament consolidada, arriba la moda unisex i es comença a redefinir la indumentària en paràmetres de gènere, donant un nou sentit als pantalons i reinventant-los en forma d’esmòquing a mans d’Yves Saint Laurent. A la dècada dels 80 veurem altra vegada una masculinització de les peces de roba tradicionalment femenines, on l’esperit del dress for success vestirà el cos de la dona i li facilitarà el camí per ocupar posicions al món laboral que sempre abans havien ocupat els homes. I no s’acaba aquí el diàleg, ja que en l’actualitat , tal com diu Rosés, “després del fracàs de la modernitat i el conseqüent pas a la postmodernitat, la moda continua compartint el seu relat amb el dels moviments socials, polítics, culturals i estètics”. És una complexa suma de veritats que constitueixen el cos vestit.

stats