Escoltar el món, una manera diferent de viatjar

BarcelonaViatjar d’oïda, amb atenció plena. Aturant-se per escoltar i descobrir com sona el món. Aquesta és la manera de viatjar que ha seduït Carlos de Hita, especialista en la gravació del so de la natura i el paisatge sonor, i autor del llibre Sonidos del mundo (Anaya Touring). "Vaig començar a gravar sons el 1985, com una derivació de la meva activitat com a observador d’ocells. La majoria opta per agafar una càmera i fer-los fotografies, però jo em vaig decantar per gravar sons. Vaig començar a enregistrar els sons de la natura per sonoritzar documentals i ben aviat vaig començar a treballar a la Cadena SER, on vaig començar a utilitzar les gravacions com a base per als meus relats". De Hita reconeix que el que li interessa especialment són les veus i els escenaris on sonen: "Em permeten explicar la mateixa història des de dos punts de vista. Puc explicar una mateixa situació o un mateix escenari amb paraules, però també escoltant el que les paraules expliquen".

A Sonidos del mundo Carlos de Hita ens acosta paisatges que ha anat visitant al llarg dels anys, que ens presenta a través de la paraula escrita i, sobretot, dels sons que hi ha anat enregistrant i als quals es pot accedir a través dels codis QR que incorpora el llibre. Reconeix que, quan viatja, tot ho confia a les gravacions, les fotografies i els mapes, i de la combinació d’aquests elements en surten els seus relats, molt allunyats de les cròniques de viatge tradicionals. L’autor és un gran defensor del concepte paisatge sonor i assegura que l’escolta ens informa de coses d’un paisatge que la vista no aconsegueix copsar: "No coneixes de veritat un paisatge fins que no escoltes la seva autèntica banda sonora. En un bosc veus que hi ha arbres, però si l’escoltes sabràs que hi ha animals, quants n’hi ha, què fan... L’escolta et permet veure el que la vista no t’ensenya. A més, és una experiència immersiva. Et situes al centre de l’escena, que t’envolta i t’ofereix un punt de vista diferent, que et permet connectar amb l’entorn d’una manera complementària". És una manera d’acostar-se al paisatge que demana "una actitud respectuosa i assossegada". "Amb presses –argumenta De Hita– no sentiràs res. Hem de canviar la manera habitual de moure’ns pel món. Per a mi, viatjar no és anar a molts llocs sinó arribar a un punt i esperar que passin coses. Significa viatjar a poc a poc, fent una recerca intensiva dels espais silenciosos, perquè, en el fons, és en el silenci on es componen totes les veus. El paisatge sonor t’explica un relat i jo intento interpretar-lo. El gravo i exerceixo de traductor".

Una manera de mesurar l’estat de salut del planeta

Per a Carlos de Hita, amb la riquesa del so es pot mesurar també la salut del planeta i la biodiversitat. Assegura que un "paisatge amb moltes veus és un paisatge ric". "Amb la perspectiva que em donen les gairebé quatre dècades que porto fent aquesta feina, puc dir que hi ha hagut un clar empobriment del so natural, una realitat que ve a confirmar la crisi climàtica que viu el planeta. Els silencis són una clara mostra d’aquesta crisi. He notat que cada vegada hi ha menys veus a la natura, i això vol dir que els ecosistemes es van empobrint. Cada vegada sents menys insectes, menys animals, i cada vegada hi ha més llocs on hi arriba el soroll, que tapa les veus pròpies de la natura. Això significa que la invasió humana dels espais naturals és cada vegada més intensa", reflexiona.

I és que els sons ens expliquen moltes coses del paisatge, i De Hita se centra especialment en el paisatge sonor natural, del qual les veus poden formar part, però com un element més del paisatge. "No m’interessa el so de les ciutats i el soroll", reconeix. Com diu el mateix autor, en aquest llibre, en definitiva, ens trobem amb una crònica sonora d’un viatger que viatja d’oïda. Carlos de Hita reivindica la capacitat evocadora del so, que és a la base de tots els seus relats. Si voleu saber com ho fa, aquí us en deixem alguns exemples.

Àfrica. El Teneré

"Nit sense lluna. [...] A la llum freda de les estrelles, un silenci perfecte. Cap soroll llunyà, cap fregar del vent, cap eco des de cap paret. La sorra de la duna on em trobo, com les cortines i les estores d’una sala tancada, absorbeix qualsevol so. En uns minuts el silenci és tan aclaparador que es perd qualsevol referència". Aquest fragment il·lustra el viatge de l’autor al desert del Teneré, al Níger, en un capítol en què també ens parla del cant de les dunes, un fenomen sonor que es produeix de tant en tant, especialment al capvespre, a conseqüència del canvi de temperatura.

Amèrica. El salt de la balena

L'autor reconeix que no hi ha res que et prepari per veure saltar una balena. El mar es deforma anunciant que arriba un moment especial i poderós. Emergeix la balena per després caure a plom, "amb l’estrèpit d’una onada gegant quan trenca a la platja". Records de la seva estada a Puerto Pirámides, a l’Argentina, que trasllada en un relat sonor: "Cada respiració s’escapa a través d’un tub foradat que prové de dins de la balena i de més avall, des de totes les profunditats per les quals aquest animal ha navegat".

Àsia. Les muntanyes de la boira

Viatge a l’extrem occidental de la Xina, el que s’anomena el Regne dels Núvols, on creixen els boscos més alts de la terra i on es refugien algunes espècies animals emblemàtiques, com el mico daurat. "Les converses no s’aturen ni un moment. Criden les mares, es lamenten i criden les cries, grunyen els mascles adults, a estones tota la tropa parla alhora [...]. Mentre el matí avança, la temperatura puja i el clamor de les cigales s’expandeix pels límits superiors de la vall".

Europa. Llums del nord

Un viatge a Finlàndia a la recerca de les espectaculars aurores boreals. "El silenci és perfecte, res no sona a la taigà quan fins i tot l’aigua s’ha aturat en els rius glaçats. Cap veu a la llunyania, ni la crida dels mussols boreals, ni el rum-rum llunyà del trànsit. De vegades, el bram d’un cabirol. [...] El fred i l’espera predisposen l’oïda, que necessita omplir el silenci d’alguna manera".