BarcelonaMantinc una relació d'amor i odi amb Amsterdam. Hi ha gent que busca una ciutat idealitzada, neta, ordenada, de cases perfectes, esclops i tulipes. I altres busquen les drogues i veure les prostitutes del barri vermell. A mi no m'agrada ni una cosa ni l'altra. Em fan vergonya aquells grups d'homes que volten per davant dels aparadors fent bromes sobre si entren o no a una casa de barrets. Tampoc m'agrada aquella idealització dels Països Baixos com un lloc ordenat, metòdic, on tot és més bonic.
Potser per això el meu lloc preferit d'Amsterdam, a part d'aquells on va jugar a futbol Johan Cruyff, és l'hotel Prins Hendrik. Un hotel que seria ben poca cosa. El millor són les vistes de les habitacions de davant, que donen a l'estació central. M'agraden els racons que amaguen històries que pots estirar. On les coses passen on menys t'ho esperes. Qui els havia de dir als propietaris d'aquest hotel que el 13 de maig del 1988 un cos cauria del segon pis al carrer. L'autòpsia va detectar cocaïna i heroïna en aquell cos menut i arrugat que havia viscut massa excessos. Però la premsa no veia clar que fos un accident, perquè la finestra d'on havia caigut era tancada. Els periodistes preguntaven, ja que el mort era Chet Baker, un dels millors músics de jazz de tots els temps. Oficialment, es va dir que era un accident.
Una forma de visitar ciutats és anar als llocs on van viure persones que admires o t'interessen. Potser és ben infantil, però molts volem veure el lloc on Baker va morir. No puc recomanar una ruta turística clàssica per Amsterdam, però si convidar a estirar del fil quan veus una placa que recorda un fet històric o un personatge. A la porta de l'hotel, hi ha una placa recordant en Chet. I si estires del fil, surts d'Amsterdam i arribes més lluny. El músic ja forma part de la història d'aquella Amsterdam refugi de gent una mica perduda, on la bellesa i la foscor conviuen, com passava amb la vida de Baker. Té sentit que els darrers anys passés llargues temporades a Amsterdam, una ciutat on el pecat s'ha normalitzat. Nascut en un lloc perdut d'Oklahoma, Baker va ser durant els anys 50 i 60 la cara bonica del jazz. Un noi ben plantat que tocava la trompeta com si li haguessin trencat el cor. Un geni que no sabia fer feliç. Que trencava cors, perquè el seu estava trencat en mil bocins. El seu descens als inferns seria terrible. Entre les baralles, drogues, deutes i l'alcohol, va perdre les dents i la bellesa. Als anys 70 treballaria en gasolineres, passaria per la presó i s'allunyaria de la música. A finals d'aquella dècada, però, semblava recuperar-se quan va venir a Europa. Va tornar a tocar i fer concerts, i va fer d'Amsterdam un port on sempre trobava refugi. Un lloc on es feien poques preguntes, on podia anar a la seva.
Va ser llavors quan Bruce Weber va dedicar-li el documental Let's get lost, que el tornaria a posar de moda. Weber va retre homenatge a Baker i una nova generació es va enamorar d'ell. Però en Chet no va poder gaudir d'aquest gir d'esdeveniments, perquè va caure d'aquella finestra uns mesos abans de l'estrena d'aquest magnífic documental. Molts ens preguntem que va passar aquella nit en aquella cambra on encara avui en dia molta gent demana dormir. Volen pelegrinar a un hotel gris d'Amsterdam per recordar una figura tràgica. Volen veure el lloc on un àngel va caure del cel. Baker era això, un àngel caigut.
Recomanació per viatjar a Amsterdam
Documental: Let's get lost
Director: Bruce Weber
Any: 1988
