Laia Palau, subcampiona olímpica de bàsquet: "Amb ells sempre he sigut molt jo, són les arrels de la meva vida"

BarcelonaLa jota és una lletra de l’abecedari, una música tradicional i també el nom de la casa que la jugadora de bàsquet i subcampiona olímpica Laia Palau va compartir fa gairebé 20 anys amb tres amics que representen per a ella la seva “essència”, com diu ella mateixa. Aquests amics són la millor amiga de l’institut, la Dolça; la millor amiga de la universitat, l’Eli; i l’únic noi del grup, el Roger, que hi va arribar perquè era amic d’elles i necessitava habitatge. Com que vivien a la Jota ells es feien dir els joteros. També es deia Jota una de les dues gates que tenien, i l’estima és tan profunda que més endavant Palau es va tatuar una jota en un peu. Aquella casa són en realitat uns baixos, però eren en un carrer de vianants i sobretot tenien un bon pati, amb un llimoner, un nesprer i un gessamí. “Era gairebé com tenir un palau”, explica. El pati era prou bo perquè hi poguessin organitzar asados, i les tradicionals festes de primavera i de Sant Joan, que eren sonades. “Fins i tot havíem organitzat concerts d’òpera al pati”, subratlla. “Vam tenir molta sort –afegeix–, perquè tots érem molt joves i ens ho podíem permetre. No sé si avui hi ha gaire gent que amb 21 o 22 anys se’n vagi de casa”. Per a Laia Palau aquells anys també representen “l’efervescència cultural de Barcelona”, perquè els membres del grup tenien interessos molt diversos i acostumaven a anar a veure exposicions i a concerts, i també van estar vinculats amb els casals d’Horta.

Laia Palau va passar dos anys a la Jota. Malgrat que era com “la cabina dels germans Marx” i ella havia de portar la vida “disciplinada” d’una esportista, ho va poder fer perquè li va tocar una habitació interior que primer no li va fer el pes però que va resultar la més tranquil·la. “Vam començar quatre, però la cosa és més extensa, jo fins i tot vaig mantenir l’habitació el primer any que vaig anar a jugar a França”. Ara alguns d’aquests amics viuen fora de Barcelona perquè és “difícil” viure-hi, i molts d’ells han tingut família. “Amb aquesta gent sempre he sigut molt jo, són les arrels de la meva vida, no té res a veure amb la meva vida professional. Sí que potser em venien a veure a les finals, i ara em fa molta gràcia perquè tots tenen canalla i els nens em volen venir a veure jugar, i els pares venen per les criatures!”

Malgrat que ara no tots viuen a Barcelona i que porten vides diferents, els joteros intenten trobar-se per Nadal i per Sant Joan. “Hi tinc vincles molt directes i molt individuals perquè són les meves millors amigues de l’institut i la universitat, i els segueixo conreant. Com a grup ens costa més, però quan ens ajuntem és la marabunta, perquè tenen un parell de fills per cap”, conclou.