MONUMENTS DE CATALUNYA (31)

El cementiri nou d'Igualada: tornar els cossos a la terra, a la natura

Una obra d’avantguarda visitada per arquitectes i estudiants d’arquitectura d’arreu del món

El cementiri nou d’Igualada està ubicat a l’extrem d’un polígon industrial / FOTOS: MARC ROVIRA

Monuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

Primer impacte: un cementiri a l’extrem d’un polígon industrial. Segon: la porta d’accés és feta de malla d’acer de la construcció. I encara no hi he entrat...

Trobo tan sols quatre o cinc cotxes aparcats a l’àmplia esplanada que hi ha a l’entrada del cementiri nou d’Igualada, que anys enrere era una rotonda on giraven els camions. Tots els cotxes aprofiten l’ombra d’un arbre, ben junts. N’hi ha dos que em criden l’atenció. Un de petitet que du el rètol de “Molt il·lustre Ajuntament d’Igualada. Cementiris municipals”. Jo creia que el tractament reverencial era cosa del passat. L’altre és un esportiu, descapotable -està, però, cobert, amb lona negra- de color groc. No tinc dubte que és l’automòbil de l’arquitecta Carme Pinós. Ella, juntament amb Enric Miralles, va projectar aquest cementiri a la dècada dels anys 80.

“No és un cementiri catòlic, sinó de totes les religions, però hi ha un munt de referències bíbliques”, em diu la Carme mentre “baixem” al cementiri. Sí, dic baixem perquè es troba semisoterrat. Tinc la impressió com si ens dirigíssim al fons de la terra (“Per excavar, van començar a picar i no hi havia manera...; va coincidir que estaven fent l’autovia amb explosius, i aleshores es va decidir fer servir també explosius aquí”, em diu Carles Crespo, arquitecte municipal d’Igualada). “El cementiri està inspirat en el lema «Ets pols i a la pols tornaràs»: tornar els cossos a la terra, a la natura. Per això els nínxols, col·locats en parets inclinades, estan dins la terra”, diu la Carme.

“El cementiri vell havia quedat petit i l’Ajuntament d’Igualada va convocar un concurs, l’any 1983, per fer-ne el nou on som ara, en un polígon industrial, al costat de la riera d’Òdena. No hi havia aleshores gaire tradició de fer concursos d’arquitectura per a projectes públics. El projecte que va resultar guanyador, d’Enric Miralles i Carme Pinós, era una proposta molt allunyada de la concepció dels cementiris tradicionals -m’explica Carles Crespo-. Van idear no només un lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura. El projecte tenia el nom de Zementiri i constava de tres eixos en forma de Z. Es va construir en diferents fases, entre els anys 1985 i 1994, però està inacabat, ja que només està fet el pal de dalt de la Z”.

“Alguns dels elements que vam pensar no es van arribar a fer -em diu la Carme Pinós-. Havíem consensuat que els nínxols tinguessin un marc de ferro forjat, cosa que els proporcionava una harmonia; ara hi ha un popurri de tapes de marbre”.

Quan llegeixo entrevistes de grans pensadors, de persones extraordinàriament cultes, que diuen “A mi, la mort no m’espanta”, penso “Quina sort!”; la mort cal afrontar-la, si es pot, però és una tragèdia, diguin el que diguin, per a qui se’n va i per als que es queden; per això, quan marxa una persona estimada no sé si als que l’acomiaden els importa gaire l’entorn físic... no sé si, als que vénen a dir l’últim adéu en aquest cementiri els reconforta veure-hi la singular silueta de Montserrat, com passa a la part alta..., penso tot passejant en silenci. ¿O potser l’entorn físic els acompanya sense que en siguin conscients?

L’atractiu del necroturisme

He recordat que el que estic fent té un nom, necroturisme, i una munió de practicants arreu del món. Aquest cementiri, guardonat amb el premi FAD d’arquitectura l’any 1992, no té escultures, com a la major part de cementiris, fetes per recordar les persones que s’han sentit “importants”. L’atractiu aquí és el conjunt, auster, poètic, innovador... Té alguna cosa de Le Corbusier, penso, just quan em creuo amb dos japonesos joves: arquitectes o estudiants d’arquitectura, deuen ser. Probablement també hi deu venir de tant en tant algun cinèfil, fan d’Isabel Coixet, ja que aquí va rodar part de la pel·lícula Ayer no termina nunca, amb Javier Cámara i Candela Peña.

Igualada té força atractius turístics, entre els quals el Museu de la Pell d’Igualada i comarcal de l’Anoia, el Railhome BCN (el museu del tren en miniatura) i el Museu del Traginer, que explica l’evolució del transport tant de mercaderies com de persones emprant energies de sang. Hi ha qui diu que, de tots, aquest cementiri és el més visitat d’Igualada. Però no se sap del cert perquè ningú compta els visitants. Aquí es compten els morts, no els vius...

El nou crematori, dissenyat per Carme Pinós

El cementiri nou d’Igualada va ser un dels primers projectes importants de l’equip Miralles-Pinós, que va contribuir a proporcionar-los renom. Per això ha tingut un significat especial per a tots dos. Enric Miralles, que va morir l’any 2000, hi és enterrat.

Carme Pinós ha tornat per treballar-hi. “Quan em van demanar fer un crematori al cementiri nou d’Igualada vaig pensar que el més important era trobar el lloc on situar-lo sense destruir l’atmosfera màgica que té ara el cementiri. Vaig decidir col·locar-lo al monticle de terres procedent de la construcció de la capella”, m’explica la Carme. El monticle de les terres de la capella és, doncs, la base del crematori.

El crematori es posarà en marxa aquest estiu, a finals d’aquest mes d’agost. Aquest nou edifici del cementiri nou d’Igualada inclou dependències per al comiat per part dels familiars, una sala d’espera, una balconada a l’entrada dels forns i una petita sala per a l’últim adéu.

Des del cementiri no es veu pas el crematori però, en canvi, des d’aquest edifici sí que es copsa l’atmosfera i la bellesa del conjunt. Els materials predominants al nou edifici són el formigó i la ceràmica.

Al voltant del crematori hi ha un nou jardí, dissenyat també per l’estudi de l’arquitecta Carme Pinós. Quan va obrir el cementiri aquesta zona no es va enjardinar, però el terreny s’havia anat omplint d’arbustos de manera espontània.

Ara s’ha dut a terme el que en diuen una “restauració paisatgística” d’aquest espai on treuen el cap les lluernes de la capella.

LES CLAUS:

  • Guardonat amb el premi FAD d'arquitectura l'any 1992, és un conjunt auster, poètic i innovador.
  • Va ser un dels principals projectes de l'equip Miralles-Pinós, que va contribuir a proporcionar-los renom. Per això ha tingut un significat especial per a tots dos. Enric Miralles, que va morir l'any 2000, hi és enterrat.
  • Es va construir en diferents fases entre el 1985 i el 1994, però el projecte original encara està inacabat.

Més continguts de