Ara Estiu 13/08/2021

Bons artistes polifacètics

Per conèixer l’art medieval de Catalunya cal fer una visita a les col·leccions del Museu Episcopal de Vic

4 min
Bons artistes polifacètics

Vic“I si aquestes pintures romàniques tornessin al seu lloc, a les esglésies on van ser fetes?”, dic, amb ànim d’arrencar el debat, a Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic. De seguida veig que té la resposta molt pensada. “No hi ha cap obra d’art medieval que hagi nascut en un museu. Totes hi han anat a parar segles més tard i en molts casos això les ha salvat”, m’argumenta. “A més, en un museu les obres es restauren, s’estudien, es relacionen amb altres dins d’un discurs, es poden visitar en un horari ampli, es fan activitats al seu entorn... Hi han trobat un nou context, gràcies a uns recursos que difícilment podran tenir en cadascun dels seus llocs d’origen. D’altra banda, avui es poden fer presents on van ser creades gràcies a mitjans com el mapping, el 3D...”, afegeix el Marc.

“M’has convençut bastant”, li dic, tot i que, just després de dir-ho, penso que el “bastant” me’l podria haver estalviat. Som davant d’un dels nombrosos retaules gòtics que té aquest museu (és el de la foto que il·lustra aquesta pàgina). És el que per a mi té un significat més especial, ja que és de l’església de la Guàrdia Pilosa, lloc on jo estiuejo i passo alguns caps de setmana. “Si no l’hagués acollit el Museu Episcopal de Vic, és més que probable que s’hagués cremat durant la Guerra Civil, o bé s’hauria degradat molt, ja que l’església ha estat molts anys abandonada”, reflexiono en veu alta mentre vaig escrutant amb la mirada el retaule, al centre del qual hi ha la figura de la Mare de Déu encerclada per imatges de la primera part de la seva vida, des de la seva concepció miraculosa per part dels seus pares, Joaquim i Anna, fins al naixement de Crist. És una pintura de qualitat. Pot sorprendre que en una esglesiola com la de la Guàrdia Pilosa, a l’Alta Anoia, hi hagi un retaule de primera divisió. Però no és una excepció, a Catalunya, ni de bon tros. A l’època medieval era el més habitual.

Dels milers de peces que hi ha en aquest museu que explica tot l’art medieval català -té pintures i escultures, però també teixit, orfebreria, forja, ceràmica, vidre, arts de l’objecte, numismàtica, arqueologia, lapidari...-, us en comento dues de romàniques, d’entre les que m’han semblat més interessants.

L’una, el conjunt del davallament de la creu d’Erill la Vall, que va ser descobert l’any 1907 en l’expedició al Pirineu per estudiar l’art medieval. format, entre d’altres, per mossèn Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, i per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Una de les principals troballes va ser aquest excepcional conjunt escultòric de fusta que representa el moment en què Josep d’Arimatea i Nicodem baixen Jesucrist de la creu, després de la seva mort. Marc Sureda en destaca “el fet que s’ha conservat en la seva totalitat” i que “és molt poc habitual que hi hagi els lladres que també van morir al costat de Crist”. La major part de figures d’aquest davallament de la creu són aquí, al museu de Vic, però la Mare de Déu i de sant Joan són al MNAC. S’han “reunit” totes en poques ocasions.

L’altra peça que m’ha cridat l’atenció és el frontal d’altar -pintura situada a la part de davant de l’altar de l’església; n’era un dels punts focals- de sant Martí de Puigbò, de Gombrèn (Ripollès), perquè, a més de ser molt bonic, explica unes quantes històries de sant Martí fàcils d’entendre, a través de diverses escenes. Per exemple, el moment en què, dalt del cavall, es parteix la clàmide (capa curta i lleugera utilitzada per grecs i romans per muntar a cavall, entre altres ocasions) amb un pobre.

Explicar històries era una de les finalitats de l’art romànic. Però les pintures no només eren la bíblia dels illetrats. Tenien també una funció simbòlica i fins i tot decorativa, no segons el concepte actual de decoració, sinó segons el que els medievals anomenaven decus, és a dir, la dignitat que escau a la casa de Déu.

Els colors d’aquest frontal d’altar són ben vius. A l’Edat Mitjana els agradaven els colors vius. En alguna obra, com el baldaquí de Ribes, que també es troba en aquest museu, fins i tot es va usar lapislàtzuli, un pigment de l’Afganistan que en alguns moments va arribar a ser més car que l’or.

Els frontals d’altar romànics són uns dels millors tresors d’aquest museu. N’hi ha una dotzena, que són un 10% dels que hi ha al món. Dels 100 i escaig frontals d’arreu del món, 55 són catalans i una trentena noruecs. “A Noruega i a Catalunya, per diferents raons, s’han conservat nombrosos frontals medievals. En canvi, han desaparegut gairebé del tot a les regions centrals d’Europa: França, Alemanya, Anglaterra...”, explica el Marc.

Visitar el Museu Episcopal de Vic és fer un viatge a un món en què la religió ho tenyia tot. Al seu servei hi havia bons artistes, alguns dels quals ben polifacètics, que tan aviat realitzaven el jou de la campana d’una petita església com tallaven una marededeu. Però ningú els anomenava artistes : el concepte encara no existia. Ho eren sense saber-ho.

stats