Carros de Cal Merdetes

Barcelona“Soc traginer”, em sorprèn en Xavier Ros, just després de saludar-nos. Jo pensava que ja no n’hi havia, de traginers. Però sí que ho és: es dedica al transport, és a dir, a traginar coses, com feien el seu avi, que va començar el negoci, i el seu pare. En Xavier condueix camions, sobretot per dur-hi pell, el material que també duia l’avi amb carros tirats per cavalls, i el pare, que va fer el canvi de l’anomenada energia de sang cap al motor de combustió. La major part de les “peces” que conté el Museu del Traginer van ser recollides pel pare d’en Xavier, Antoni Ros. “Quan jo era petit, l’acompanyava molt sovint els dissabtes, amb el camió, a buscar carros i altres elements del món dels traginers, per anar fent la col·lecció”, m’explica en Xavier, que dirigeix aquest museu situat a Igualada, concretament a la masia coneguda com Cal Merdetes. El nom ve del fet que, a més de tenir horts, es dedicaven a anar per les cases a netejar els pous morts, el contingut dels quals després feien servir d’adob. 

No hi trobareu cap vehicle que vagi a motor, al Museu del Traginer. Tots són de tracció animal. Hi ha nombroses tartanes. I d’entre els carros que em criden més l’atenció, una nàrria, un carro de rodes de fusta massissa (les dues rodes giren alhora, cosa que complicava els girs) molt utilitzat al nord d’Espanya. Encara se’n veien, a pagès, als anys 50. També trobo molt curiós el carro del vi, amb una gran bota i un torn lateral que permetia a un sol traginer carregar-la i descarregar-la. I, finalment, un trineu de passeig característic de la Rússia dels tsars, conduït per tres cavalls, l’un al costat de l’altre. “El va trobar el meu pare, desmanegat, i el va arreglar. És probable que sortís a Doctor Jivago: moltes de les escenes del film es van rodar a Sòria”, m’explica en Xavier. 

“Aquest carro va ser l’últim que va fer servir el meu pare abans de començar a conduir camions l’any 1960”, em diu en Xavier Ros quan som davant d’un carro de trabuc (proveït d’una caixa giratòria sobre un eix horitzontal que es pot trabucar per buidar-la). S’utilitzava en el transport tant de pedres i runa com de pells i carnasses. Se’n veien molts durant la guerra i la postguerra: per dur pedres als refugis, per desenrunar... “Li tinc molta estima. És el més semblant al camió que jo porto, que també té trabuc, o bolquet”, diu en Xavier. Per a la família Ros, els Tres Tombs era –i és– un dels grans esdeveniments de l’any. Al museu hi ha una fotografia dels Tres Tombs d’Igualada del 1961, d’un carruatge que era una reproducció del que durant molts anys va fer el trajecte d’Igualada a Barcelona. És un carruatge tirat per nou cavalls –un nombre imparell, sí: el primer va sol, és el guia–. “Eren els cavalls de tir de l’avi, els que ell tenia per treballar”, em diu en Xavier mentre em mostra la guarnició d’aquests cavalls, una de les joies del museu. “Els cavalls duien picarols. En canvi, les mules, els matxos i els burros, campanes. El picarol de cada cavall tenia un so concret. Així, qui duia les regnes de la diligència, que coneixia la posició de cada animal segons el seu dringar, sabia si un es movia més del compte o alentia el pas. Estava sempre atent a la petita orquestra de nou instruments que tenia al davant”, conclou en Xavier.