Ara Estiu 07/08/2022

Un esport violent i cruel envoltat de les obres d’art més boniques

Als anys 30 Florència va recuperar el 'calcio storico', un esport on cal fer gols famós per les seves baralles

3 min
Un partit de "calcio storico" a Florència

BarcelonaOrgullosos com són, els florentins han aconseguit que tothom pensi que porten segles jugant al calcio storico. No és cert. Durant més de dos segles aquest esport tan violent no es va practicar. Les lleis no ho permetien i va acabar convertit en matèria de converses en aquelles precioses nits toscanes quan cau el sol. Els florentins recordaven els grans partits del passat, s’encarregaven que les noves generacions tinguessin present que havia existit aquest esport, però si es jugava un partit, era en un poble de la rodalia i mig d’amagat. Fins que va arribar el feixisme.

Si, el calcio florentí o calcio storico, ara ben famós, amb milers de turistes que intenten trobar lloc a les graderies del recinte esportiu que a finals de juny s’instal·la a la plaça de Santa Croce, va tornar a la vida, va ser gràcies al feixisme. No se’n parla gaire, però així va ser. El 1930 la ciutat de Florència preparava els actes per recordar els 400 anys del setge de la ciutat per part de les tropes imperials de Carles V. La història, a Itàlia, sempre està ben viva, ben present. I el dirigent feixista Alessandro Pavolini va proposar recrear els partits de calcio florentí que es jugaven a la ciutat quatre segles enrere. Pavolini era un feixista de primera època, dels que havien marxat sobre Roma i dels que serien fidels a Mussolini fins al final, i va trobar la mort quan els partisans el van enxampar el 1945. La iniciativa de Pavolini va servir per crear la versió actual d’aquest esport que divideix la ciutat en quatre barris: els blancs de Santo Spirito, els vermells de Santa Maria Novella, els verds de San Giovanni i aquells que han guanyat més cops, els blaus de Santa Croce.

El calcio storico, o florentí, és descendent dels jocs amb pilota que ja practicaven els romans, com l'harpastum. De fet, com en aquest joc que practicaven els soldats romans per entrenar-se, hi ha 27 jugadors per equip. Durant tota l’Edat Mitjana tenim jocs similars practicats per bona part d’Europa. I tants aldarulls provocaven els joves florentins que el 1580 el compte Giovanni Bardi va ser el primer a escriure unes regles. Bardi, per cert, també és un dels pares de l’òpera moderna. A Florència, l’art conviu amb la brutalitat. Sempre amb el mateix orgull.

El joc bàsicament consisteix a fer entrar una pilota en unes gàbies, una mena de porteries, al fons del terreny de joc. Si la pilota entra sumes dos punts, però una errada en el tir donaria mig punt al rival. I sí, és brutal. Es permeten cops de puny, estrangular, cops de colze... Les poques normes prohibeixen els cops baixos, posar els dits a l’ull o que entre més d’un jugador apallissin un rival caigut a terra.

Els jugadors acaben amb el rostre ple de sang, amb les samarretes estripades i el públic, embogit, demanant més sang. Com que els jugadors són homes que viuen als barris, tenen els seus veïns i familiars a les graderies, defensant l’honor de la contrada. Tan fort és el lligam amb el barri, que és normal que al mateix equip juguin, defensant-se com germans, feixistes i comunistes; o els primers immigrants africans que ja han fet de Florència casa seva, i que estan disposats a deixar-se la salut per guanyar els partits. Els partits duren 50 minuts i és normal veure rivals barallant-se sense ni saber on és la pilota.

Amb el retorn el 1930 del calcio storico es va recuperar un esport que en el seu moment era cosa d’aristòcrates. Ja no és així, ara. Però queda en el record que aquest esport l’han practicat tres papes de Roma, tots membres de la cèlebre família dels Medici. Un d’ells, Climent VII, va arribar a organitzar partits a la plaça de Sant Pere del Vaticà. No és el partit més sorprenent, però. Cada cop que el riu Arno es glaçava, s’hi organitzaven partits a sobre. Si ja és prou violent, imagineu-lo sobre gel.

stats