L’art marcial medieval que va sobreviure a un genocidi modern

BarcelonaAls murs dels temples d’Angkor Wat hi és representat tot: la vida, la mort i la passió. Els fantàstics temples khmers que durant segles van estar amagats al cor de la selva de Cambodja són plens de relleus on s’explica com era la vida en aquell imperi. Als murs de pedra les divinitats comparteixen espais amb els humans, amb representacions sobre com es feia l’amor i com es lluitava. Cambodja és plena de ruïnes arqueològiques que demostren la pràctica d’arts marcials fa més de 2.000 anys, i la més especial és el bokator, una pràctica que vindria a voler dir, en llengua khmer, colpejar un lleó. Explica la llegenda que un dels monarques que va crear Angkor Wat va caçar el lleó més gran del país d’un sol cop de genoll. Sí, els genolls són clau en aquest esport.

El bokator és molt perillós. És una art marcial en què pots colpejar els teus contrincants amb els colzes i els genolls, sovint després de fer un espectacular salt per agafar velocitat. Es tracta de l’evolució dels exercicis de combat dels exèrcits medievals khmers, en què es va desenvolupar una tècnica especial per poder lluitar en espais reduïts com les cambres dels palaus dels temples. I en aquests espais calia aprofitar els colzes i els genolls. El bokator és molt similar al mai muay thai, on també hi ha grans puntades de peu voladores i rituals abans d’entrar en combat, amb pregàries i danses. Un esport amb diferents modalitats on es fan servir armes, com pals de bambú o espases, amb milers de cops i tècniques. Pots estar tota la vida practicant-lo i no les aprens totes. Avui en dia, naturalment, s’han establert normes de seguretat, com la limitació dels combats a cinc minuts i la prohibició dels cops al coll, l'esquena i els genitals. A més, un àrbitre atura el combat quan un dels dos lluitadors queda tocat. Cal fer-ho, ja que en el passat era un esport cruel en què es combatia amb una corda lligada al puny per tal de fer més mal al rival. I fa 100 anys encara hi havia exhibicions amb espases de veritat després de les quals més d’un no tornava a casa.

El bokator gaudeix de bona salut, avui en dia, malgrat que va estar a punt de desaparèixer durant el règim de Pol Pot (1975–1979), quan aquest líder dels khmers vermells va establir un règim comunista que defensava la necessitat de crear una nova societat agrícola destruint les ciutats i la cultura burgesa i va iniciar el camí d’un genocidi en què van buidar la capital i mataven la gent per motius com portar ulleres o parlar francès. Més d’un milió de persones van ser assassinades. També per practicar el bokator, considerat una pràctica massa monàrquica. Gairebé tots els entrenadors de bokator van ser executats, però un d’ells, San Kim Sean, va poder fugir als Estats Units, on va mantenir viu aquest esport ensenyant-lo en gimnasos de Califòrnia a joves que, com si es tractés d'un film, se sentien fascinats per les lluites asiàtiques, amb aquelles danses i rituals.

El 1992 San Kim Sean va tornar a Cambodja, on el 2001 rebria el permís del rei per crear una xarxa d’escoles de bokator. San Kim Sean va viatjar per tot el país per trobar antics mestres de bokator que haguessin sobreviscut al genocidi negant durant dècades haver-lo practicat. I amb ells va poder crear una xarxa d’escoles regionals amb les quals el 2006 va poder organitzar els primers campionats nacionals a Phnom Penh. Actualment, el bokator s’ha fet popular als Estats Units i França gràcies a les comunitats de migrants i els joves occidentals que l’han descobert, fascinats per un esport on els combats duren cinc minuts, sempre amb música en directe, que crea un ambient molt particular. Un joc d’extrems: música i lluita, alegria i dolor, vida i mort. Com als murs d’Angkor Wat.