Cultura

La il·lustradora del 'New York Times' que viu a Gràcia

María Corte triomfa al mercat nord-americà i europeu, mentre que el seu nom encara és desconegut a Catalunya

María Corte (Barcelona, 1983) recorda perfectament el moment en què va rebre la trucada que canviaria la seva carrera. Era un dijous del 2011 i ella estava comprant roba en una botiga. Feia poc que una agència nord-americana d’il·lustradors havia contactat amb ella. Un cop de sort: havia participat -pagant 60 euros, l’única vegada que ho ha fet- en un concurs d’il·lustració que organitzava l’agència i, tot i no quedar entre els vint primers seleccionats, es van quedar el seu book i van decidir donar-li una oportunitat. D’allò feia unes setmanes quan el mòbil va sonar a la botiga de roba i Corte va rebre dos encàrrecs inesperats: una il·lustració per al New York Times i una altra per a la BBC. De poc que no té un atac de cor.

“Tenia només dos dies per fer la il·lustració del New York Times i em va venir una suor freda i moltíssima por -recorda-. Encara no sabia com funcionava el procés: quants esbossos volien, quin nivell d’acabat... Tampoc ajuda que la comunicació no sigui en el teu idioma”. El currículum de Corte en aquell moment no era res de l’altre món: estudis a la Massana, un premi de l’Injuve, algun dibuix per a l’Institut d’Educació, petites feines per a coneguts i una pila de treballs personals. S’havia fet un tip d’enviar e-mails a diaris i editorials, però sense èxit. Tanmateix, l’encàrrec del New York Times, una il·lustració sobre turisme gastronòmic, va ser acceptat a la primera i l’article penja ara emmarcat al seu estudi del barri de Gràcia.

Va ser el punt d’inflexió de la seva carrera, el primer de molts encàrrecs que arribarien després de publicacions molt importants: The Washington Post, The Wall Street Journal, Corriere della Sera, The Times, Playboy... Una llista aclaparadora en la qual destaca l’absència de mitjans nacionals. A Catalunya el seu nom no és conegut i gairebé no rep encàrrecs. “ Faig poques coses aquí, representen menys del 5% de la meva facturació -diu-. A més, aquí es paga poquíssim i és impossible viure de la il·lustració. Qualsevol portada d’un diari europeu o americà es paga cinc o deu vegades millor. Hi ha una tradició d’il·lustració diferent i uns directors d’art més exigents i especialitzats en il·lustració, que valoren més la nostra feina”.

Un estil contradictori

L’estil de Corte és una peculiar barreja d’elements aparentment contradictoris: formes arrodonides organitzades en composicions de línies geomètriques. Entre els seus referents hi figuren els il·lustradors Heinz Edelmann (l’animador de Yellow submarine ) i Noma Bar i el pintor i escultor Fernando Botero. “És un conjunt de tics, de manies i costums que inconscientment vas convertint en recursos”, diu ella. Fins ara el treball en què s’ha pogut expressar amb més llibertat són els dos cartells que ha fet per al Festival de Jazz de Monterrey. I l’encàrrec més difícil, però del qual està més orgullosa, va ser el llibre J is for jazz, un abecedari infantil de jazz que va propiciar un xoc inesperat amb la correcció política nord-americana. “És un mercat molt sensible amb les qüestions racials i la manera que tinc de dibuixar les dones, molt gruixudes, contundents i amb moltes corbes, a l’editor li va semblar que podia ofendre els afroamericans, així que vaig haver de retocar tot el llibre”, explica.

Treballar per a una agència nord-americana des de Barcelona té un altre inconvenient. Quan prepara un encàrrec, Corte es veu obligada a adaptar el seu horari al dels Estats Units estirant les hores de feina fins a ben entrada la matinada. Un “desajust vital” que assumeix perquè “compensa”, tot i que preferiria “treballar menys i millor”. Cada vegada que marxa de vacances s’emporta una llibreta per dibuixar sense la pressió d’un client, per recordar que “abans dibuixar era un hobby ”.

Els seus quaderns de viatges, que només han vist els amics, revelen el costat més espontani de Corte, una frescor que potser algun dia s’anima a convertir en un projecte personal, potser en un llenguatge més pròxim al còmic. Mentrestant qui vulgui conèixer la seva obra té dues opcions: seguir-la al seu Instagram -que admet que no manté tan actualitzat com voldria- o visitar el mural de vinil de 70 metres que decorarà les parets de Sala Ciutat (al carrer Ciutat de Barcelona) fins a les Festes de la Mercè, un encàrrec de l’Ajuntament que, confessa, la va agafar per sorpresa. “Vaig al·lucinar perquè aquí no em coneix ningú -diu-. Però tant de bo després n’arribin molts més”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat