L'ESTIU DE LA MEVA VIDA
Microsites 25/08/2016

Manuel Forcano, poeta: "Els estius de feina a Alep em semblen ara memòria-ficció"

El director de l'Institut Ramon Llull recorda el treball que va fer com a professor de la UB, quan va formar part de l'equip català del projecte Manumed de la Unió Europea

Cristina Ros
2 min
Manuel Forcano, poeta

PalmaL’estiu que marca la vida de Manuel Forcano per força havia d’estar lligat als països àrabs i al Pròxim Orient. Els ha convertit en poesia en els seus millors llibres, ha traduït al català i al castellà poetes, viatgers i fins i tot el Llibre de la Creació, que és l’origen dels cabalistes; n’ha fet nombrosos assajos i ha exercit de professor d’hebreu, arameu i d’història del Pròxim Orient Antic a la Universitat de Barcelona. Qui des del març ocupa la direcció de l’Institut Ramon Llull relaciona els seus millors estius amb un treball que va fer com a professor a la UB, quan va formar part de l’equip català del projecte Manumed de la Unió Europea (2000-2004) per a la catalogació a les biblioteques dels manuscrits àrabs i siríacs de la riba sud del Mediterrani.

Manuel Forcano i els seus companys d’equip s’hi passaven quatre mesos d’estiu catalogant manuscrits de biblioteques per facilitar-ne la localització als investigadors. Van ser un seguit d’anys, però al poeta l’estiu que més empremta li va deixar és el del 2003, a Alep. “Cada any ens allotjàvem en un lloc diferent, i el 2003 vam estar-nos en un hotelet, Dar Halabiyye, situat a la porta d’Antioquia del basar d’Alep. Érem al rovell de l’ou de la ciutat vella i això volia dir viure l’Alep més autèntic. Dedicàvem els matins a la tasca de catalogació dels manuscrits de fons d’esglésies, de col·leccions privades, mentre que a les tardes amb l’arabista i amiga Margalida Castells vam iniciar la traducció d’ Els viatges d’Ibn Battuta”.

Forcano, nascut a Barcelona el 1968, tenia aleshores 35 anys. Assegura que aquells quatre mesos de l’estiu del 2003 van ser de treball intens però també de nombroses experiències. “Fèiem sopars i dinars a casa d’amics, unes cases amb les portes sempre obertes, passejàvem amb els monjos i fins i tot amb el bisbe, fumàvem shisha o pipa d’aigua, o ens assèiem a veure jugar al dòmino al cafè Sàhel, que jo poetitzo a El tren de Bagdad [Premi Carles Riba de Poesia 2003].

Ara gairebé res de tot això existeix i a Manuel Forcano li produeix “una tristor infinita”. “Em fa la sensació que els meus records són mentida. Aquells estius de feina a Alep em semblen ara memòria-ficció. Els manuscrits s’han cremat, els catàlegs no serveixen per a res. És com si haguessis treballat per al dimoni. El cafè Sàhel també ha desaparegut. Els amics i les persones que hi vam conèixer o són mortes o conviuen amb el terror de les bombes. No puc deixar de pensar-hi. Em passa allò de la cita clàssica: Omnia mea mecum porto [Porto amb mi totes les meves coses]”.

stats