El ‘pijo’ madrileny: de la Movida al ‘pelotazo’

Anar a comprar art a les primeres edicions d’Arco (“A mamá el Ouka Leele le ha espantado, claro, pero a mi me parece que al lado del Zurbarán queda divino. Ya le he dicho «Mamá, no me seas cromañona», y al final se ha tranquilizado cuando le he dicho que Bárbara es sobrina de Jaime y prima segunda de Esperanza ”); anar als sopars de l’Elena Benarroch o a la seva botiga del carrer Zurbano a comprar-se un visó, un jersei de punt de Fendi o una crema de Kiehl’s quan aquí ningú sabia què era Kiehl’s; vestir a Berlín (la botiga de la Carmen Echevarría); assistir a les estrenes del Pedro Almodóvar; anar de públic a La edad de oro o al concert dels Rolling Stones... Tot plegat es combina perfectament i, insistim-hi, sense cap tipus de complex, amb les contínues i sagrades visites a la llotja del Bernabéu, les estrenes de gala al Real, el fervor per Joan Pau II, les caceres a Toledo (després, clar, de carregar les armes a Serbal), posar bastons a les rodes a la llei de divorci del Fernández Ordóñez o prendre’s un consomé a la barra de Lhardy, després d’anar a buscar un roscón a El Pozo, que el serveixen tot l’any.

En aquells temps, avui aparentment remots, el pijo madrileny, tecnòcrata, bancari o aristòcrata, també vesteix de Loewe, gràcies que la Marisa de Borbón (de soltera Yordi) aconsegueix que la firma torni a ser apetecible, jaquetes de Barbour (ells en diuen encerado ) i mocassí (que a Madrid en diuen, fent honor a una marca autòctona, castellanos, sempre amb serrell o borles i, a causa de l’aznarisme, lleugerament apuntats). Uns elements que combinarà amb l’estètica hiperconsumista dels paninaro que s’importa d’Itàlia i s’adapta al gust de la capital a través de camises de Ralph Lauren, dessuadores de Don Algodón, d’Amarras o estampades amb l’Snoopy que es lluiran al Vips de La Castellana mentre s’endrapen les primeres burgers de la Transició i, per postres, “tortitas con nata y sirope ”. Cosa que no impedeix, en cap cas, que per a les grans ocasions (un sopar a La Gran Peña, la missa dels diumenges, un consell d’administració, la inauguració de l’Expo o l’aniversari del rei a Campo del Moro) se segueixi confiant en la camiseria Burgos i en les sastreries del Jaime Gallo i del Gonzalo Larraínzar.

De sobte!: el socialisme de bodeguilla i bonsais, el boom immobiliari i els pícnics, comprats a les Pastelerías Mallorca, sota l’esbiaixada ombra de les Torres Kio, Puerta de Europa. Els senyuritus es treuen la jaqueta de cacic, però també la de lluentons de la Movida, per posar-se la d’inversor, la d’accionista i, més recentment, la d’emprenedor. El Carlos Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda, assegura, davant dels membres d’aquest garbuix que és l’Asociación para el Progreso de la Dirección, l’any 1988, a l’hotel Eurobuilding, i encara que ni vostè ni jo ho hàgim notat, que “España es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de toda Europa y quizás uno de los países donde se puede ganar más dinero de todo el mundo ”, i dona el tret de sortida a un pelotazo còsmic que germina al quilòmetre zero i que passa per la Barcelona olímpica, segueix per les tres bodes del segle (ducs de Lugo a Sevilla, ducs de Palma a Barcelona i Aznar-Agag a El Escorial) i acaba de molt mala manera (sobretot per al paquiderm) a Botswana. (Continuarà)