El ‘pijo’ madrileny (primera part)
Tot i que els pijos fan i desfan en qualsevol punt del planeta si fa no fa de la mateixa manera, no és menys veritat que mostren, des de –per exemple– la perspectiva autonòmica, federal, nacional, digui’n vostè com vulgui, algunes subtils diferències.
A Madrid segueixen aferrant-se a la definició clàssica i acomodatícia segons la qual un pijo és una persona que presenta un afany d’aparentar seguint les maneres de les classes socials adinerades, és a dir, un expert en postureig, un arribista. Aquesta visió de la jugada afavoreix, sobretot, precisament i un cop més, les elits que veuen com la seva caricatura (el pijo, el pocholo, el borjamari, les tamares diverses, ¿sabes?...) els fa d’escut i impedeix que ens acostem al cor del seu procedir. Doncs, miri, no. Nosaltres, quedant-nos tan amples, equiparem pijo a privilegiat de cara a poder saltar aquest mur de contenció que, d’una altra manera, ens impediria conèixer de ben a prop qui remena les cireres (sovint, les nostres pròpies cireres) i governa, des de la seva fortalesa, el nostre món.
A Madrid del pijo se’n diu niño pera o, de la mateixa manera que a Sevilla i en altres llocs d’Espanya, niño bien. Si ens fixem en un hipotètic cas concret diríem que el seu pare va ser un professional acreditat (enginyer, industrial, advocat, banquer, metge, catedràtic, acadèmic, alt funcionari franquista, militar d’alta graduació, terratinent...) i que la seva mare, hereva d’una devastada família de conviccions republicanes, va estudiar, sense arribar a exercir mai, filosofia i lletres a la Complutense, un fet realment poc habitual per a l’època, però possible. El jove matrimoni es va conèixer a mitjans dels anys quaranta, fent goma, al carrer de Claudio Coello, al barri de Salamanca, on tots dos vivien des de sempre. Un cop casats, als Jerónimos (o a l’església del Sagrado Corazón de la parròquia neobarroca de San Francisco de Borja), es compren al florent barri de Chamartín, amb l’inestimable ajuda dels papàs i a fons perdut, un pis de nova construcció de tres-cents metres quadrats, sense comptar la terrassa, amb entrada a part per al servei i un jardí esplèndid i comunitari. Tres muchachas que, traint el seu destí, han anat a la capital a servir deixant enrere la dura i miserable vida rural d’un poblet remot de la província de Jaén, i amb les quals la familia bien encara es relaciona (bàsicament a base de trucades els dies assenyalats: aniversaris, per Nadal o al començament de l’estiu...), s’encarregaran de les múltiples tasques de la llar (tenir a punt l’aixovar encarregat a Matarranz, fer la plata, preparar els menús, costura de manteniment...) i tindran cura dels no menys de quatre cadells que naixeran puntualment, i amb un interval d’uns dos anys entre ells, a la clínica (ara en diuen “hospital”) de Nuestra Señora del Rosario, a Príncipe de Vergara, cantonada Juan Bravo.
Els fills -ja som al tardofranquisme-, igual que els seus múltiples cosins amb els quals encara fan pinya, estudiaran primer al col·legi i kindergarten anglès de San Patricio, a la Colonia de El Viso i després al Colegio Estudio o al principesc Santa Maria de los Rosales, al Liceo Francés o al nou col·legi de l’Asunción Cuestablanca, a la carretera de Burgos, un complex dissenyat pel Fisac que, per cert, un cop va passar a ser concertat, segregava entre els estudiants que venien de l’edifici original de l’àuric carrer Velázquez i els que procedien de la propera Alcobendas, en una refinada i poc caritativa operació classista tan del gust de l’època, d’aquella i de l’actual. (Continuarà.)
