¿Seria tan amable de portar-me una copa de cava?
Els mâitres reconeixen una bona esposa en el precís moment en què posa la punta del seu delicat peu al restaurant on, fermament i diligentment, serveixen sense caure en aquell tipus d’amabilitat llefiscosa que amaga, en el fons, falta d’ofici. Les bones esposes mai no les defrauden als mâitres perquè tot just seure i sense ser preguntades ja estan demanant, com a mínim, una copa de cava. I elles diuen “copa” (¿seria tan amable de portar-me una copa de cava, que estic assedegada?), no “copeta”, perquè aquestes senyores no volen en cap cas minimitzar l’impacte de les seves accions amb diminutius. De fet, demanen una copa perquè demanar una galleda potser seria fer-ne un gra massa i no cal donar tantes pistes sobre una mateixa en tan poc temps, però les ganes de galleda de cava sempre hi són. Per a les bones esposes, la galleda és la mesura de totes les coses.
Una persona que tot just seure demana un bon glop és una persona que, durant tot l’àpat, no escatimarà en recursos gastronòmics ni, per descomptat, en possibilitats alcohòliques, que són, sens dubte, on el marge de benefici del taverner més llueix. Per a un professional de la restauració rebre aquest tipus de client dona sentit a la vida, professional si més no, perquè són comensals generosos que estan disposats a gastar-se l’herència en un bon àpat però que, a més a més, no són llepafils, endrapen molt i amb ganes, escuren a consciència, no tenen prejudicis ni tenen ínfules i, sobretot, s’entreguen bàquicament al plat amb la mateixa intensitat i concentració que l’actor quan recita Shakespeare.
Mireu l’alegria que proporcionen aquest tipus de comensals que si al final del banquet, a causa dels efluvis etílics i les pujades de sucre, hi ha un tiroteig, una escaramussa, un volar cadires i taules, el xef i la resta de personal, lluny de posar-se nerviosos, esbossaran un somriure i intercanviaran mirades còmplices com dient-se “Igual que als vells temps, quanta nostàlgia”.
Les bones esposes, naturalment, tenen un instint afinadíssim per detectar els bons restaurants, tenen un estómac a prova de bomba i serien capaces de menjar i beure a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància perquè, efectivament, les bones esposes són ganudes, unes carpantes de primera i unes supervivents nates, de manera que si haguessin nascut a la prehistòria haurien estat les inventores de la caça, la pesca, la ramaderia i l’agricultura extensiva.
No hi ha res que a les bones esposes les avorreixi més que els pesats que parlen de dietes mentre es menja, ho troben de pèssim gust i una desconsideració infinita. La gent que en un bon restaurant, en una taverna pirata o, fins i tot, i en el súmmum de l’estupidesa, a casa d’algú que els hagi convidat a dinar es posa, davant del plat curull de viandes de tot tipus, a parlar del que no menja, dels beneficis del desdejuni intermitent, de batuts de proteïnes o de la seva rutina al gimnàs, tots aquests descerebrats, dèiem, aquests experts d’estar per casa en vitamines, calories i aminoàcids, passen directament a la llista negra de persones insuportables que, mentre tu t’estàs fotent a queixalades i a la manera d’Enric VIII d’Anglaterra una espatlleta de xai, i els teus gossos esperen en tensió mamífera, i amb moltes garanties d’èxit, que els en caigui una porció, intenten amargar-te l’existència. Si estàs a dieta no vinguis a dinar cabrit amb patates rostides; queda’t a casa menjant una barreta amb gust de cartolina feta amb cereals canadencs i fruits vermells liofilitzats, que per acabar-ho d’adobar t’hauràs demanat a Glovo perquè a sobre de rata i gandula et consideres moderna; mira’t alguna de les insuportables sèries de Netflix, i deixa que siguin les bones esposes les que, després d’afartar-se fins a rebentar, surtin arrossegant-se del local de torn, pesades, grasses i fartes de tot.
