La Djuna va arribar a la vida de l’escriptora Montse Barderi gairebé com un record d’infància.“Quan era petita em van regalar un teckel, però, poc després que arribés a casa, el meu pare el va donar: per a mi va ser un trauma”, diu Barderi. Per això, ja d’adulta, va tornar a buscar aquella raça de gos i va adoptar la Djuna, a qui va educar des de petita.
Des d’aleshores la gossa l’acompanya a tot arreu: a la ràdio, a la tele, a les presentacions de llibres, als restaurants i hotels… “Vaig dedicar temps i esforços a educar-la perquè pogués venir sempre amb mi”, diu Barderi, que explica que quan la Djuna va arribar a casa era una mica rebel i tenia “tendències escapistes”. Els teckel són caçadors, tossuts i difícils d’entrenar. També molt intel·ligents i divertits. “Si ve algú a veure’m a casa i la Djuna té gana, és capaç d’obrir-li el bolso i fotre-li l’entrepà”, relata.
Un temps després de la Djuna, a can Barderi hi van arribar dos gats: la Sila i el Drac. Són dos mancoon, uns gats majestuosos que poden arribar a pesar 15 quilos. “Són els gats més grossos que existeixen. Justament per això també són molt aristocràtics. Són tan grossos que tenen molta seguretat en ells mateixos, no tenen aquest punt de desconfiança habitual en els gats. Són més aviat d’anar a saludar les visites i estar-se tranquil·lament estirats a terra”, explica l’escriptora.
Només d’observar els gats, Barderi ja és feliç. “Els veig serens, equilibrats i feliços, i d’alguna manera això em diu que he fet les coses bé, que els he cuidat. Em donen molta serenitat i bellesa. Estic a l’eixida i miro els gats al sol, o jugant amb una planta, i per a mi és una forma de meditació, no necessito gaire més”, explica.
De la Djuna, el Drac i la Sila també li agrada aquesta capacitat que tenen de donar amor de manera incondicional. Quan alguna vegada ha tingut atacs de migranya, els tres animals s’han estirat al seu costat, acompanyant-la en silenci. “Donen sense exigir i no et qüestionen. Et volen ja siguis maca, vella, grassa o prima. Per a ells, ja ets perfecta”, assegura Barderi, que afegeix: “A la gent que estimo m’agradaria oferir-li també aquesta incondicionalitat, aquest estimar sense judicis, que és com estimen sempre els animals”.
Els seus companys peluts, diu Barderi, també li han ensenyat que “la vida sense ells és menys bonica”. “M’han ensenyat a entendre que els necessito. Una casa sense animals per a mi és una cosa desangelada”, diu, i conclou: “Una casa sense llibres ni animals no és una llar”.
