Olga Xirinacs: “Fa cinc anys em van tallar la vida i ara soc la meitat del que era”

L’escriptora Olga Xirinacs va conèixer el que seria el seu marit embolicant regals de Reis. Tots dos tenien 17 anys i havien acudit a la crida d’una associació benèfica de Calafell que després repartia els regals entre la canalla. “De seguida vaig sentir simpatia pel Vicenç. Era molt actiu i rodonet de cara, li dèiem el cirereta”, recorda Xirinacs.

Aviat van començar a festejar, tot i que no tothom a casa ho veia bé. “Era fill de treballadors i la part castellana de la família volia per a mi un noi que tingués molta posició”, detalla l’escriptora. L’avi i la mare, en canvi, li van dir que només calia que fos “honrat, treballador i sa”. “Ell ho era, i no li calia cap títol ni cap altra cosa”, reivindica Xirinacs. 

Mentre festejaven, en plena època franquista, es van fer un fart de ballar sardanes. “Aleshores no hi havia gaire cosa més a fer i a tots dos ens agradava. Anàvem a aplecs per tot Catalunya i arribàvem esgotats a casa”. El festeig va durar tres anys, “un temps raonable”, i finalment es van casar a la catedral de Tarragona. “Estic batejada a la catedral, vam fer el casament i les bodes de plata a la catedral i espero fer-hi també el meu funeral, amb Vine, dolça mort de J.S. Bach”, diu Xirinacs. 

Un cop casats, els seus pares volien que fessin la lluna de mel a alguna ciutat europea important, com ara París, però ells no van voler. “Teníem molt d’amor a la terra i vam anar a la Vall d’Aran. Vam anar-hi amb tren, envoltats de guàrdies civils i capellans. Franco voltava per allà inaugurant pantans, i nosaltres estàvem gairebé sols a les fondes, on ens tractaven a cor de rei, com si fóssim els seus fills”. 

Un dia que eren a la muntanya, encara de lluna de mel, el Vicenç va voler agafar unes clavellines per a Xirinacs i es va tòrcer el turmell. “El metge de l’Hospital de Viella, un home molt simpàtic, es va fer un fart de riure amb nosaltres: «Ara hauran de fer l’amor estàtic!», ens va dir”. 

La muntanya, diu Xirinacs, va ser sempre el seu refugi. “Ara que ja no hi és, són els moments que més enyoro. El més perfecte era el dia de cada dia, els passeigs a la tarda i els diumenges a la muntanya. També recordo els viatges que hem fet: vam anar a Nova York amb el Queen Elizabeth, que havia de superar el Titanic, i vam viatjar amb l’Orient Express”. 

El Vicenç, diu Xirinacs, era la primera persona que llegia els seus llibres i qui més la comprenia: “Ens han quedat moltes coses pendents: en realitat tot a la vida queda pendent. A mi fa cinc anys em van tallar la vida i ara soc la meitat del que era”, conclou.