L’Araceli Segarra va conèixer l’Alfons Valls escalant als Alps. Tenien dos amics en comú i es van trobar els quatre fent cordada a l’Aiguille Verte de Chamonix. “Va ser un flechazo instantani”, assegura l’escaladora. Li va semblar que era una persona amb molt sentit de l’humor, i això a ella li agrada. “Necessito que hi hagi sarcasme, ironia, considero que és la manera de saber criticar-ho positivament tot, de saber veure totes les parts”, reflexiona. També li va agradar que fos un bon escalador. “Ha estat formant part molts anys del grup de rescat de muntanya i això em donava una gran confiança en ell, en tots els sentits. Em va semblar una persona sincera, honesta i bona gent”, assenyala.
Segarra explica que es van conèixer en el millor moment de la seva vida. “I això és el moment en què jo havia après a estar sola”. “Per estimar bé has d’aprendre a estar sola –diu–. És quan ja no necessites ningú que realment pots compartir la teva vida amb equilibri”. L’escaladora considera que hi ha una cultura molt estesa de no estar mai sol: “Si no estem amb parella estem amb la família o els fills”. “Per mi la meva parella és excepcional perquè respecta molt la meva individualitat, i això és perquè he sabut estar sola, si no no em sabria fer respectar”.
Quan escalen, diu Segarra, són una cordada equilibrada. “Les seves habilitats són molt diferents de les meves, i això ens permet fer vies amb un ampli ventall de possibilitats: l’escalada més divertida és quan vas a fifty-fifty i els llargs són compartits”. Escalant han recorregut tot el món i han obert vies al Perú, el Txad, l'Iran… “Hem viatjat molt i hem viscut moltes aventures. De vegades se’ns fa de nit perquè l’Alfons és més fort que jo i insisteix a continuar i penso: «Calia que ens caigués la nit a sobre?»".
Per a Segarra, de fet, la parella s’assembla bastant a una cordada. “Cal confiança, respecte mutu i equilibri. Una persona aporta unes coses i l’altra unes altres, el pes de la relació no ha d’estar en una persona o en l’altra, ha d’estar repartit i en equilibri”, reflexiona.
La seva idea que per estimar bé has d’aprendre a estar sol també l’aplica a les amistats. “Els meus amics també són els meus amors i, per tant, també ho lligo molt a saber estar sol. Crec que de vegades les relacions entren en un pla una mica forçat, com si haguessin de durar tota la vida, i això ens passa perquè ens costa deixar anar les persones que ja no encaixen a la nostra vida. Però està bé fer-ho si no encaixen amb qui som”, conclou.
