Si tots fossin Vacchi...

Arriba l’agost i els mitjans s’inunden de cossos esculpits que transiten tensos per les platges on deixar-se veure, des d’Eivissa fins a Marbella, passant per Cadis o la Costa Blava. Són les celebrities, que trepitgen la sorra sense respirar i amagant panxa fins que suposen que els paparazzis s’han esfumat. L’objectiu ja s’ha acomplert, les fotos que els serviran perquè els fans els admirin ja s’han fet. Al cap de pocs dies les publicarà alguna revista rosa i, si han sortit afavorits, de ben segur que alguna marca cosmètica els fitxarà perquè diguin a la gent que allò que han vist al paper cuixé és gràcies a la seva crema i no a torturar-se 11 mesos al gimnàs.

Aquesta és la seva feina. Un horror. No treballen mai tant com nosaltres, però tampoc mai fan festa. De fet, els famosos sempre estan de guàrdia. No és que em facin pena. Però em sembla de ser curt de gambals aquest pensament envejós que molts emeten quan diuen: “Quina sort! Que bé que viuen! Jo estaria encantat que em passés a mi!” Una frase fàcil de deixar anar però que no té en compte que perquè això passés potser qui l’emet hauria de pesar vint quilos menys o passar-se tres hores al dia fent-se dos fotos per a Instagram. No cal tenir-los pena, ells ho han elegit. Però home, els comentaris cruels dels lectors estan a l’ordre del dia. Què volen que els digui? Jo prefereixo treballar tot l’any per poder-me menjar un entrepà sota el para-sol sense que al cap de dos dies alguna revista escrigui “Arggg” al costat de la meva cara.

I és que aquesta duresa de l’escrutini públic pesa més que la pròpia vida entre algunes professionals del show business, que saben que qualsevol cosa els pot passar factura. N’és un exemple la meva mai prou admirada Tamara Falcó, que enguany s’ha engreixat i que dubto que veiem en biquini enlloc. Però la gran absent no és ella sinó la seva mare, Isabel Preysler, la diva ceràmica espanyola. Se la imaginen en banyador entrant a l’aigua de la mà de Vargas Llosa? Jo no. No sé si perquè no vull o perquè l’inconscient em protegeix. En tot cas, em jugo una mà que no ho veurem. La tenim tot l’any a tot arreu, però a l’estiu ni una trista foto. Doncs el que deia, que per treballar cobrant bé no poden fer el ridícul ni un sol cop. I per a mi aquesta retallada de llibertat supera el que els puguin pagar després. Haver de volar fins a Mustique per -com diria la meva àvia- “pendre lo bany”, com van haver de fer l’any passat, no em sembla una vida desitjable.

I parlant de personatges juràssics, aquesta setmana ha mort la reina Anna de Romania. Una monarca que tenia 92 anys i que s’havia guanyat el càrrec de consort fent alguna cosa més que pilates i dieta. Durant la Segona Guerra Mundial es va allistar a l’exèrcit lliure francès i va fer d’infermera a Alemanya, el Marroc o Algèria, entre altres llocs. Tot i que no passa per alt que ho va tenir més fàcil que qualsevol altre mortal, cal assenyalar que no tenia cap obligació de fer-ho. I això la dignifica.

Anna, princesa de Parma per naixement, va conèixer el rei Miquel de Romania al casament de la reina Elisabet II. Ja ho diuen que d’un casori en surt un altre. És evident que el de Her Majesty va donar molt de si. A veure què en surt del d’ Inés Arrimadas. De moment, un vestit 'cartujaníssim' de Pronovias i un tuit de la popular Andrea Levy en què es queixava que l’enllaç de la de Ciutadans fos notícia dels informatius de TV3. És trist que Levy no s’hagi mostrat contrària als casoris polítics a la pública catalana fins ara i que no badés boca amb el del seu company conservador Javier Maroto o amb la boda Gürtel d’Ana Aznar Botella.

Però parlant de contradiccions n’hi ha una que supera tota la resta: que Isabel Pantoja hagi celebrat el 60è aniversari amb una pool party. Em sembla tan inconcebible com un pomerània mullat. Ni els grans tòtems de la tonadilla poden resistir-se a la hipstèria col·lectiva de fer pool parties. Encara sort que l’expresidiària no té Instagram, que si no encara l’hauríem vist prenent el sol a sobre d’un tall de pizza inflable, com una influencer més.

I per no deixar-vos amb mal gust de boca voldria presentar-vos Gianluca Vacchi, un home viral i famós per ell mateix. Aquest italià té 49 anys i 34 empreses que es dediquen a activitats molt diferents. No obstant, en comptes de viure abandonat a la feina i portar vestit d’enterramorts, ell troba estones per posar-se molt en forma i per assajar coreografies amb la seva nòvia que han estat la clau del seu èxit a la xarxa. Que bonic que riquesa i maduresa masculines no sempre vagin lligades a mitxelins i sedentarisme. Que bo que Itàlia exporti empresaris d’èxit més enllà de Briatore i Berlusconi. Que reconfortant comprovar que l’hedonisme pot anar lligat a l’elegància i no només a la renúncia absoluta a qualsevol esforç. Si els famosos ho fossin pels seus propis mèrits -com passava abans i com li passa a Vacchi-, no tindrien tanta dependència de la imatge pública i serien més lliures. Perquè ja se sap, qui té el cul llogat, no seu quan vol.