"Per què per ser una noia no et deixaven jugar a futbol?"
Nens i nenes de cinquè de primària descobreixen gràcies a l'exfutbolista blaugrana Esther Torrecilla la dura realitat del futbol femení
"Però per què els teus pares no volien que juguessis a futbol?", pregunta el Biel amb els ulls com taronges. El petit no hi troba cap sentit. "No ho entenc": se sent també entre el xiuxiueig a l'aula. Els 23 alumnes asseguts en rotllana es miren l'Esther Torrecilla expectants. Volen una resposta davant d'un dubte que mai s'havien plantejat. L'Aitana, una de les més atentes, es mira fixament l'exfutbolista que els ha vingut a veure en l'hora abans del pati: com si necessités una resposta, com si l'explicació que sortís de la boca de l'Esther resolgués un dubte que porta acompanyant-la molt de temps. Després d'uns segons, l'exfutbolista respon: "Perquè el futbol no era un esport per a noies".
La realitat s'obre pas davant la innocència dels alumnes de l'Escola Folch i Torres de Badalona en una jornada organitzada per l'Agrupació Barça Jugadors. La lluita que va haver d'afrontar l'Esther per jugar a futbol deixa bocabadat més d'un dels presents a l'aula. "Com pot ser que pel fet de ser una noia no et deixessin jugar?", tornen a preguntar encuriosits. La resposta no és gens fàcil, és fruit de dècades de menyspreu cap a les dones en el món de l'esport. La infantesa de l'Esther, però, es va reglar per aquesta màxima: a ella sempre li va cridar l'atenció la pilota. Com el seu germà, volia baixar al camp de la comunitat d'edificis on vivia per poder passar-ho bé, per jugar, per ser una nena. I aquí estava el problema.
La seva mare, des del balcó de casa, la controlava i la feia pujar. L'Esther, però, mai es va donar per vençuda i jugava de portera. El motiu? Era l'únic lloc del camp que la seva mare no podia veure des del balcó. Les cares dels alumnes, que s'amaguen sota les mascaretes, són un poema. Mentre l'exfutbolista explica els obstacles que va haver de suportar fins a aixecar la primera Copa de la Reina del FCB Femení el 1994, tots els ulls estan clavats en ella i les mans es van aixecant de mica en mica. Les preguntes són constants, des de la innocència, la incredulitat i la curiositat d'un infant de 10 anys. "Si jugaves a futbol eres un marimacho", explica l'exfutbolista culer, que va haver de suportar que els nens amb qui jugava es dirigissin a ella com a Sergio. Esclar, una noia no podia jugar amb ells i, a més, guanyar-los, oi? La seva mare, que no volia que jugués amb l'excusa que els nens podien fer-li mal, no va tenir cap argument per prohibir-li jugar quan, un dia, darrere del Miniestadi, van descobrir que el Barça tenia un equip on tot eren noies. "Va acceptar que el futbol em feia feliç, tot i que a ella no", confessa l'Esther.
L'Aitana no aparta els ulls d'ella. La mira com si la seva història fos un pol d'atracció, com si tot allò anés més enllà d'una història llunyana, com si fos personal. "Jo de petita volia anar al Badalona a jugar, on hi ha el meu germà, però el meu avi em deia que no arribaria on ha arribat el meu germà. A mi em feia ràbia i li deia que sí que podria, però avui dia faig gimnàstica artística", explica l'alumna. Totes les preguntes, tan oportunes, i els somriures i mirades cobren sentit. L'Aitana és d'aquelles nenes que encara ha de patir la discriminació, el menyspreu d'un món que les veu com a forasteres, convidades de pedra. Les paraules i l'experiència de l'Esther, però, han fet forat en la petita de deu anys, que, quan s'acaba la xerrada, surt corrents al pati. "M'ha animat a jugar un altre cop amb els nois i les noies", diu amb un somriure d'orella a orella.
