ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 43

El Giscard d’Estany vol enxampar el seu parent

“Els hem d’agafar abans que els deixem de veure!”, va dir el Giscard d’Estany fent un bot, i va sortir disparat en direcció als pals d’uns vaixells que es veien al lluny. “Vinga, ràpid”, va afegir. L’home sense cap també va assenyalar en aquella direcció sense deixar de córrer. “Això és el port esportiu del Masnou, no?”, va voler saber, ja que li semblava recordar que una vegada hi havia anat amb la idea de fer-hi l’aperitiu, però va ser perquè s’havia confós amb l’Espinaler de Vilassar. Per això no trobaven el lloc. Tot i això, el cas és que no se’n van penedir, perquè també hi tenien anxoves, olives i patates de xurreria, que és el mínim comú denominador d’una vida tolerable. Entre esbufecs, el Giscard d’Estany li va confirmar a l’home sense cap que sí, que tot el que es veia allà no eren molins sinó el port del Masnou, i de pas va explicar-li que en coneixia un que treballava al club nàutic. Però qui més gambava, fins i tot més que el gos, era l’Agostinho Acevedo Ferreira, puix que, encara que semblés que era allà en carn i ossos, només hi era en ànima. No és que ara s’hagués deslliurat de la càrrega del seu cos, que també, sinó que sobretot s’havia desfet del pes de la consciència. ¿Tenen entranyes els esperits? Per descomptat, però no els pesen i, com que no porten cap pes sobre la consciència, sempre estan de tornada de tot. És per això que tornen i retornen tan sovint. Sembla que el més enllà sigui un viatge de llarga distància, però tan sols és una qüestió de Rodalies. Només cal veure els vagons. La sorra se li ficava al ressuscitat dins les sabates negres de cordills, i això li va recordar que tot enterrament és un cos a cos perdut amb la terra.

Com que la Maire ja havia assolit la seva missió, els va deixar anar-se’n tots sols. Ella no era dona de preocupar-se per guerres alienes, perquè ja en tenia prou amb sobreviure en un món clausurat on la gent encara seguia pensant en termes de pertinença. La intenció del Giscard d’Estany era que el seu conegut al club nàutic li llogués, fent-li un bon preu, alguna mena de patí aquàtic per tal de poder enxampar el seu cosí prim, el senyor Bonastre, ja que li feia molta il·lusió conèixer-lo. El seu pare n’hi havia parlat moltes vegades. “A la família n’hi ha un que en sap un munt de programes de televisió”, era el que sempre li deia. I per res del món estava disposat a deixar que l’ocasió s’enfonsés ara dins d’aquell mar blau i contaminat.

Abans de tornar a casa, la Maire va mirar l’horitzó per darrera vegada i va distingir un parell de patins aquàtics que avançaven treballosament entre les ones. El Giscard d’Estany i l’home sense cap anaven a bord del que tenia el tobogan i l’Agostinho Acevedo Ferreira i el gos pedalejaven també interminablement en l’altre, que anava darrere.

El + vist

El + comentat